diumenge, 19 d’abril de 2015

27 - L'ANTIFOC


 Esta setmana necessite escriure. He estat rondant la idea de la mort. Em sembla tan llunyana i és tan inevitable a la vegada, que em fa pensar en les coses que se'm quedarien a mitges. O simplement, acabades de començar. De totes maneres, és una idea i m'he decidit a traure'n tot el suc possible. Sí, sóc massa agosarat per aquestes coses. Així i tot, anem a estendre aquesta voluntat de fer coses a la resta de tasques. Anem! Que "faena feta, no corre pressa". Apurarem, per sempre, el foc de la vida.


L'ANTIFOC



Un foc que no crema,

sobre el llom,

alçant garbes, tensions,

maldestres opinions.



Un negre de galàxia,

sota els ulls llum,

uns punys tancats, forts,

proletaris de la mort.



La llunyania fresca

de les coses a mitjan fer.

La quietud, parella,

tantes coses que ella

m'afanya en el plaer.



Sort, companya.

Ens veurem al final, companya.

Mort companya.


 Alguns ja haureu vist que he fet un avançament a través d'altres xarxes, però ací el teniu sencer, en el seu màxim estat de brutesa i, el que em relaxa un poc, acompanyat de la cançó corresponent. Com dic, se'm fa més lleuger pensar que, si el text és patètic o pobre, sempre ens quedarà la música. En aquest cas, m'agradaria compartir amb vosaltres els versos distesos dels Bersuit. Gaudiu de la música i dels pactes per viure. UN PACTO PARA VIVIR (homenatge a una de les ments que més m'han fet desenvolupar els pensaments quasi possibles).

diumenge, 5 d’abril de 2015

26 - SUGAR MAN



 He fet ben tard esta setmana (que, en realitat, és la setmana passada). Igualment, penge un text per al record. En certa manera, per al lament, perquè és incomprensible que la repartició de l'atenció siga tan injusta. Prou de futbolistes supravaluats i prou d'ocultar el talent vertader. Ja toca fer cas al Dostoyevski i lluitar perquè la certa i digna bellesa ens salve el món. Esta setmana reivindique un dels més grans artistes i un dels més oblidats genis, el Sixto Rodríguez, "sugar man".




SUGAR MAN



Reconec el meu pecat.

Una dèria que m'ha pintat a la pell

la tintura fosca de l'asfalt.

Reconec un pecat de sucre.



Reconec les meues respostes.

Uns miratges incrustats a la llengua

amb protuberàncies terroses i seques.

Reconec les respostes al cartó de llet.



Les monedes blaves

que m'empelten a la galta

un colom de vapor,

com una visió de psicodèlia i guitarra.



Reconec que sóc nou.

Detroit se'm fa tan llunyà com a poc,

com els carrers que respires a cada síl·laba.

Reconec que m'agradaria pintar les tornades no de por.



Reconec els acords repetits.

Una voluntat d'inventar el que em diries.

Les cordes tan proletàriament fregades.

Reconec el davantal d'harmonia i fondària.



Les monedes blaves

que m'empelten a la galta

un colom de vapor,

com una visió de psicodèlia i guitarra.


 Òbviament, el mèrit de les línies ut supra només el mereix el propi cantant. Sobren paraules per explicar tot açò, però recomane, molt fortament, el documental sobre aquest home: "Searching for Sugar Man", amb merescut Óscar. Ací teniu un tast, un mosset de glòria. El Sixto canta SUGAR MAN.



diumenge, 15 de març de 2015

25 - POESIA


 M'estic mantenint fidel a les publicacions, ara, a temps. Aquesta setmana m'he decidit a refer algunes cosetes que ja guardava per sempre, sense més bagatge que la meua vergonya. Aquest text em sembla que ha aconseguit salvar-se'n per poc. Espere que ho reflexioneu. Tenim de tot i res ens val. Quan més gran és el nostre sac, menys ens satisfà. Vull dir, si no en teniu prou, reinventeu, redescobriu, recordeu. Tenim de tot i res ens val, tot i ser una frase lapidària, anem a rebentar-la i a demostrar que som capaços d'abastir-nos, per exemple, amb la poesia.


POESIA


Tenim dies de mal humor,
tenim dies de mal alé.
Tenim dies de feina
i tenim pantalles i tenim projectors.
Tenim les xarxes socials
i tenim els “informatius”.
Tenim la por, la fam,
els desnonaments,
els conflictes ucraïnesos
i la mort d'algun negre americà.
Tenim el progrés i tenim tot l'or del món.
Tenim el gust a fel i tenim el coll tort
de mirar cap a un altre costat.
Tenim les vesprades en què ens enfadem perquè sí.


La poesia, però, en aquest moment, ho pot tot,
fins i tot, el mal alé.

 
 Crec que ja el coneixereu. A aquestes publicacions em sembla que ja ha aparegut, però ací teniu el magnífic Jorge Drexler. "Que viva la ciencia! Que viva la poesía! Qué viva siento mi lengua cuando tu lengua está sobre la lengua mía!" Anem decidits cap al cant d'una guitarra i cap al cant de nosaltres, el cant de MI GUITARRA Y VOS.
 
 

diumenge, 1 de març de 2015

24 - MAQUETACIÓ SOCIAL


 Esta setmana em presente a última hora. El llit i el treball són molt exigents i els dedique el temps que em demanen sense remugar ni mica. I no remugue com no remuga la pobresa. Una realitat tan dèbil com modesta, tan present com absent. La pobresa no s'ha fet de notar, però sempre està a temps.


MAQUETACIÓ SOCIAL



La pobresa no rebenta com les bombes.
Patix en silenci,
amb una voluntat d'amarga incògnita.
Assumix el seu rol
i no pretén més que el seu lloc.
La riquesa, en canvi,
patix d'excés.
Procura, a la pobresa, el seu lloc.
Un cantó brut i anònim.
Una explosió que arranca l'alarma paorosa
no seria explosió,
si fóra pobra.
Un amor que enceta el matí d'hivern
no és amor, sinó càstig,
quan és pobre.


La repartició d'aquest món
ja ens adelanta,
amb tenebres com l'exclusió,
la gòbia o les ganes de plorar
perquè anit estudiàvem per perdre,
treballàvem amb el pot dels llapis vigilant;
que el devenir dels “sense-res”
no és explotar
(fins ara).


La pobra pobresa patix i perdura, no puja mai
el pou putrefacte de penes i problemes.


 Per a hui, un poc de música poc escoltada. D'aquella que no rebenta per no molestar, tot i valdre molt més que qualsevol magnificiència resultona i inoperant. Us presente, a qui no els coneixia, els DEKRÈPITS i la seua cançó HABITATGE.

diumenge, 15 de febrer de 2015

23 - ADUBAR


 Faig tard a la cita ja ajornada, però tant se val. Esta setmana canvie de perspectiva. Crec que reforçat, per una banda, i, per l'altra, caigut en desengany. Com no podia ser d'altra manera, el desengany fa mal, però ens fa prendre part en el reforç, amb l'esforç subsegüent. Un desengany és un reforç, així com els amics són un reforç. I dic més, així com els nous amics són un reforç (encara millor, perquè és nou). Gràcies per la novetat, gràcies pel canvi i per fer que els llàpisos dibuixen.


ADUBAR


Sí, m'agrada pintar.
I, amb l'ajuda atenta,
convertim un vinil negre
(la cara B de les nostres vides)
en la nit fosca, lluenta,
la nit de color que només necessitava
una nova interpretació.


Depurats per l'alcohol,
sabem que "passió" s'escriu amb accent
(i amb doble s).

 Anem a per la música. Ens llancem? Almenys, he pogut adonar-me de qui heu estat la meua mà, la mà que ha fet que el meu llapis dibuixe. Qui ha sigut l'empenta que calia per tòrcer el camí. De nou, gràcies! Ací presente Lax'n'Busto. LLENÇA'T

diumenge, 1 de febrer de 2015

22 - LLUM PARIETAL

 
   Amb la rutina ja encetada, us deixe els versos que toquen (o que crec que toquen). Esta setmana em sembla que no tinc massa forces, que em falta un forat al cap per vessar tota la grisor que se m'acumula al cervell. Tinc massa merda al cap, i no hi ha altres paraules. Anem a fer buidatge i a seguir omplint els dies, si pot ser, de colors. Tinc falta d'una espenta que encara no ha arribat i que no té cap pressa en fer-ho.
 
LLUM PARIETAL

M'embruta el crani
aquella llum ferida
que viatja amb xocs parietals.
Amb voleiades
punta, punta, punta, punta.

Aquella llum colora
de tan pàlida esperança
que busca sense remei un forat eixida.

Un tro últim
que òbriga tots els fluïds cranials
cap a fora.

La llum
que vessa la buidor del meu cap argilaga,
tan tou i canviant.

Amb un bat,
em feia un únic i últim xoc
punta, punta, punta i punt.
 
  Ara toca la música. Estos dies em cal un poc de sort. Necessitaré l'ajuda d'At-Versaris. NECESSITAREM TOT L'ENTUSIASME.
 


dimarts, 20 de gener de 2015

21 - MEMÒRIA INFANTA


 M'imagine que ja esperàveu el retard. L'obviaré, quin remei... Esta setmana vull penjar una reflexió que sempre m'ha rondinat el cap. I és que he viscut al poble, com tanta gent ho fa ara. Però he viscut el poble, com poca gent ho ha fet després de la meua quadrilla d'amics. Em fa la sensació que, després de nosaltres, s'acaba l'estampa atàvica de bancals, marges i tarongers. Un Planet ja asfaltat, uns carrers ben plens de llambordes noves i pilons arrenglerats amb precisió. Em fa l'efecte que hem perdut el que, a poc a poc, els meus amics i jo, vam fer nostre. Un poble menut, amb quatre carrers i milers de rutes possibles. Els amagatalls que han anat difuminant-se amb el temps i que s'han emportat una dolça innocència, pròpia del grup de trapelles que va córrer els camins terrosos fa un temps. Espere que aquests camins seguisquen patint trapelles, que l'essència del poble romanga al futur. Perquè nosaltres som tots, sempre que siga amb voluntat integradora. No perdem la infantesa que de poc no coneixem.
MEMÒRIA INFANTA

Memòria infanta, clara,
de costeres i pedrades.
Tant de record com de figues.
Tant de vida com de pelats
i forats al pantaló.
Pueril passat, despreocupat.
La grandiositat de no saber
i de saber tot el que ens calia.
Vam fer del poble, amics,
nosaltres, la nostra infantesa.
Vesprades, estius, voreres
i ametlles verdes.
La bromera dels ancestres.
Els cullerots a la séquia,
el borró a la séquia
i els peus descalçats, com ens calia.
Això vol així.
El foc del nostre temps
no deixava de ser el que volíem.
Els fanals encesos, a poqueta nit.
Les taronges verdes
i l'ombra de les garroferes.

Els fanals encesos, nit fosca
i sopar. Mos redó.
Hem estat el vestigi del poble.
L'essència dels nostres.
Per què no recuperem
la voluntat col·lectiva?
La vida d'una magrana?
Les nostres vides?
Que s'apaguen els fanals,
que arranque el matí,
que nasca la inocència,
tova i polsosa, que quasi no vam viure.
 Per acompanyar, el moment musical. Esta setmana toca un poc de nostàlgia. I, encara que semble estrany que els xics dels 90 visquérem el poble, l'hem viscut. Trobe així justificada la meua nostàlgia amb cançons com la magnífica obra de Morricone. CINEMA PARADISO. La gran banda sonora, perllongadora del meu passat, així com del de tanta gent. Nosaltres som tots, sempre que siga amb voluntat integradora.