He convertit aquest blog en publicacions bisetmanàries. I, a més, arribe tard. Tot costum. De totes maneres, com dic massa vegades, "se me'n fot". He arribat tard i he arribat quan he volgut. Perquè hi ha dies en què hom no troba cap lloc reservat al món per pasturar tranquil·lament. Aqueixos mateixos dies, justament i especialment aqueixos dies, són quan hem de triar el lloc que més ens convença. Hui m'apetix esdevenir molèstia i rebentar-ho tot! Com que sembla que no se n'ha d'adonar ningú, hui trie el meu lloc. Hui, sense limitacions, ni barreres imposades. Hui sóc la molèstia que desfarà les vostres vides (però clar, sols al meu cap).
CROMATISME
Vull cridar un semitò per baix de la resta.
Esdevenir tensió i molèstia.
Vull ser molèstia.
Pujar aquest semitò i arribar a la tònica
més dòcil i punyent.
Final didàctic de quan la dominant se'n va.
Poques paraules més em queden. Sols que "quan la vida t'ensenye les urpes, respon amb l'amor més ferotge". I que si la vida no posa cadascú al seu lloc, ja ho farem nosaltres. Molts ànims i gaudiu de ELS CATARRES. DE PARES A FILLS.
Bon dia. Podeu donar les gràcies a la intermitència que estic patint, no m'heu de suportar tant. O podeu donar-les a l'espera, que és qui em fa reflexionar i qui em fa fer examen d'inconsciència. Tot allò que mai he pensat se'm revetla quan decidisc pensar-hi. Fa unes setmanes, la reflexió més dolça, més punyent, més forta i més fina (i sé que no està bé que ho diga, però és una de les poques, ben poques, que em satisfà) em va inundar el cap de buit. La simplicitat, ara, no és sinònim de brevetat, ni de insubstancialitat. Bé, siga com siga, esta CONDICIÓ la llance a l'aire per qui ja sap que cada vegada que l'espera em fa patir, l'espera em fa repetir.
CONDICIÓ
Si no fóra per mi, viuria sense tu.
Si no fóra per tu, viuria sense mi.
Si no fóra perquè és impossible, vida meua, viuria sense tu.
Sols se m'ocorre relacionar la duresa dels pensaments més interiors, més treballats i instintius a la vegada. Se m'ocorre la relació amb el cant ancestral de la terra, amb la pelada pena, atàvica i ferma, com un pensament que ens atraca el cervell i el desbanca amb la seua immensa lleugeresa. Per moltes sorpreses de tres versos. Esta setmana, Raimon sona amb el nom de TREBALLARÉ EL TEU COS.
Ja torne a fer tard. Tot i això, torne. Aquesta setmana intente recordar, intente camuflar-me, imitar els altres perquè ningú em veja. Espere que m'ho permeten i que els agraden les altres maneres de fer. Aquesta setmana presente un poema reconstruït.
ESTIU VORA MAR
Violant, amb cos primiform,
ja no coneix les línies verticals.
Han pres aigua ses cuixes, angelicals,
i el món ignora nostre secret, caliu de forn.
El secret del fruit,
cuixes infinides, el ventre suau i ample.
D'un moviment buit,
a l'oscil·lant i ple.
Després de florir, creix sucós,
vora mar, cos que no coneix rigidesa.
S'ha transformat, testimoni silenciós.
Ajudant i serf de ma deessa.
La flaire d'amor,
llarga, suau, perpètua.
Marbre blanc d'estàtua,
acolorit, dolça llavor.
La banda sonora per aquestes cobles, aquesta setmana serà mediterrània, la porta Serrat. La il·lusió de créixer subjecte a una font renovadora i en renovació s'emporta els meus records cap als inicis, les iniciacions i la repetició posterior d'aquestes. Des del litoral literari de la història, QUASI UNA DONA.
Ja ha tornat l'entrega de la setmana. No sé ben bé com ni per què, açò va rodant. Esta setmana necessite el record i la imatge difusa. Mesclar-ho tot i així saber què en puc traure de cert. Els dies s'acaben, no sé en quin moment. Imagine que quan comença el següent, però no sé quan ho fa aquest. De totes formes, seguisc contant els dies per retrobar allò que el meu cervell va digerint i esvaint. Necessite que la llum em cegue i que la foscor m'enlluerne per comprovar que tot allò que creia oblidat encara està ahí. Pese a qui li pese.
ELEVAT VIATGE
Una
cantonada tendra,
per
encetar.
Vam
trobar l'epicentre
de la
nostra felicitat.
Vam
descobrir l'origen
de la
suavitat.
A
cegues, darrere la samarreta.
Els dos
vam caure en les respectives pupil·les
i les
de cap altre.
La cançó d'aquesta setmana servirà per l'elevat viatge del record. Per suportar l'esforç i el xoc continu que provoca el temps. Aquesta setmana, The Cat Empire ens transmet aquest missatge d'última essència. El regust d'allò que sempre conservem, motius que ens acompanyen per la vida i que, amb tota la boira, amb tot el fum i amb la realitat desvirtuada, ens ajuden a distingir la Terra del cel. PROPHETS IN THE SKY.
Esta setmana arribe un poc a deshora, però no faig una setmana tard. Ací penge uns versos verds. Versos de cartró i dies i dies. Versos que seguisc guardant com si foren vida. Espere que us agrade, encara que recordeu que el més important no és guardar els moments, és viure'ls. El record crea nostàlgia. Espere anar aprenent dels bacs i no penedir-me'n mai del que faig. Almenys, ja estic a mig camí. No me'm penedisc. Viviu la dèria i el deler.
LA DÈRIA I EL DELER
Al calendari, marque amb puntets verds
la meua dèria per tu.
Al calendari, guarde amb particularitats
els nostres moments, llargs.
Al meu cap, guarde la dèria i els moments, sense cap mètrica.
Aquesta setmana, la banda sonora ha de ser llarga. Els versos curts s'han de beure espai. Per això, per a la reflexió i per a qui necessite adonar-se'n que el moment està passant. Si no hi ha forces, se'n fan. Força a tots!! DEPENEU DE VOSALTRES!
M'encanta la intermitència. Amb una setmana de retard i a última hora de diumenge, penge hui el poema d'aquesta setmana. Un poema que no planifique, un poema al bus de la universitat. Cante al que m'ha acompanyat tant de temps i m'ha fet tant de bé. Les coses més grans són les que menys ens demanen, les que ens fan lliures. L'oblit no pot amb la llibertat. No tinc més paraules. Espere que gaudiu.
AIRE DE
PORTEBONHEUR
M'agradaria
escriure
amb
màquina d'escriure,
per
això mateix es va crear.
Per
això i per la música que
acompanya
l'escriptura.
També
m'agradaria
escriure
bé.
Si
somiem, fem-ho com els rics.
M'agradaria
tindre
una
mussa, per a mi
i ningú
més.
De fet,
la veig
al racó
esquerre superior.
Una
mussa de branques
en
renovació,
una
mussa assolellada,
de
gaidó, amb els cabells
caient
cap avall.
Com un
riu fosc,
com una
marea vertical.
Com qui
respira.
M'agradaria
veure't
i
escriure que per tu escric.
Per tu,
pels teus cabells,
pel teu
cul i la teua boca.
Per la
meua mussa,
la
bogeria em pren
d'Alacant
a casa
i
escoltant música.
Aquesta setmana publique la cançó dels francòfons DubInc. "Chaque nouvelle page", perquè les passes van una rere l'altra i els fulls de la vida també. Escrivim nostre futur, de vegades divergent, de vegades convergent. Que el camí siga llarg i que ens faça bé, espere retrobar velles passes en un futur.
Sí, he fet una setmana tard. Ho sent. No vaig a donar més explicacions. El poema de hui el vull dedicar, perquè he crescut adicte a una sola cosa i em costa de desfer-me'n. Per a mi, aquest és el poema de la festa, de l'estima, d'ella. Perquè no sé fer altra cosa que no incloga certes persones als seus objectius. Bo, per fi, l'obra que us dec.
DAMA DEL 13
Tinc les ganes boges de l'amor,
el magnífic company dels nervis i l'espera.
Seguisc el meu camí. A més de la lluna,
tu, la solament tu.
Imbuït per la tendresa de les teues parpelles,
m'ordene el cap per tal de no perdre'l.
Entre la ciència dels teus llavis, el francés dels
“yeux, avec son aire de portebonheur”,
o el català pacient que respires.
Lleugera, al meu be, recorrem el passeig,
abraçats, dos units, la unitat.
Ningú ens separa. La mateixa ànsia
de viure, de saber-nos tranquils i
allunyats de l'angúnia de la grisa solitud.
[Et desitge que no et falle mai la sort.]
La cançó d'aquesta setmana l'encapçalaré amb les mateixes paraules que el poema. Com que ja ho heu pogut llegir, ací deixe Sant Gatxo i Cesc Freixas. Per compensar (cosa que no sempre és possible) hui recomane dues cançons. Ah, clar! Dues cançons i un lament. Perquè hem de millorar.
Moltes gràcies i feliç setmana. Per cert, hui RES A CELEBRAR.
Han arribat les festes d'Altea. I s'ha notat. Els núvols han vingut a fer la festa i a recollir la gent sota els torrents i els moments continus de plugim dèbil. El poema d'esta setmana li'l dedique a l'aigua. Tot i que m'agrada el Sol com un dimoni, necessite la pluja, necessitem l'aigua. Perquè tots i tot som iguals quan ens mullem i perquè a tots ens agrada veure ploure. L'espectacle més antic de la història.
MIRANT PLOURE
Arruixa que plou
i plou arruixant tots els racons,
plou a bots i barrals
i algun marge fa solsida.
El poble entra
dins d'una cortina d'aigua,
com si la mar li caiguera a sobre,
a poalades contínues.
Sembla que no passa res
si el carrer es mulla,
plou i la plaça entra a
la piscina, que vessa de dalt.
La roba estesa,
les plantes, els geranis dels terrats,
les voreres del carrer Sant Rafael,
totes les pedres, totes.
Tot xop, mullat
i remullat,
fet un gatxull i submergit
a la màgia que precipita un núvol negre.
La màgia
de poder ploure,
de caure aigua del cel,
tot es banya i no passa res, en absolut.
La pluja de sempre,
que rebenta en caure a terra
i no para de rebentar. És fantàstic
el plaer de mirar ploure, simplement.
Mirar ploure durant una bona estona,
mirar ploure.
Ja he dit: necessitem l'aigua. Necessitem que ens caiga la pluja a sobre i ens faça igual. Que ens servisca per adonar-nos dels nostres. Tots ens mullem i tots ens aprenem de nou. Perquè les persones a qui no veiem de sovint són com la pluja al nostre país. Ens necessitem i necessitem que els nostres ulls comencen a mirar d'una altra manera. D'una manera nova. Tan nova com aquesta cançó. Clara Peya entra a formar part de la meua banda sonora vital. Gràcies per les precipitacions i els reencontres.
Esta setmana penge l'última part dels capricis del temps. Espere que no s'haja fet massa pesat. Esta volta em retire als grans iniciadors, les grans influències, els grans... ELS GRANS. Aquells que han sabut fer-se un nom i que han estat capaços de perdurar durant anys i anys i que encara tenen intenció de fer-ho per segles. Un petit homenatge a la basicitat. Gràcies per dignificar la humilitat.
(III)
I la vida és com la vianda,
sucosa, saborosa i,
de vegades, torradeta, com cal.
Un toc de pebre i oli,
olives xafades per acompanyar
i finalment, al fetge, un pessic de sal.
Perquè la vellesa és bellesa.
No destorben les arrugues,
si al fons reflectixen tendresa.
Si els pets fan olor a pa.
Si et constipes, has dormit amb el cul a l'aire.
I perquè això és un fer la mà,
que no es pot assaborir la vida gaire.
La cançó que ara sona també mereix un homenatge, per això us propose aquest grup. A vistes comercials o "macroestructurals", una minúcia. Però a ulls d'una ànima menudeta i humil com la de nosaltres, són pura basicitat, perquè són el treball, l'estudi, les hores de pràctica i les errades i les errades i les errades. DaClub! Band. Grans en música, grans en lletra. Espere que la vostra finestra sempre siga productiva. A tots: busqueu una finestra com la dels DaClub! i feu-ne la quotidianitat. Ací, de totes formes, penge la cançó contra les megaindústries de les quals en parlava abans. IMPERIO MUSICAL.
Seguisc amb el seguidet de versos que, cadascun en el seu moment (el més inoportú), em van atrapar i em van obligar a distreure'm i oblidar que tenia feina entre les mans. Esta setmana penge una mena de culte al Sol, al Sol violent. La brutalitat que tots esperem en banyador, els braços oberts i panxa per avall. "Adéu estiu, fins prompte."
"He dit que fins prompte!! No insistisques més!!"
(II)
I un Sol roent,
una bala de foc inclement
que em rosega la pell
que m'acaricia l'ànima.
La bestiesa salvatge
d'un oratge amical.
Ens exposem
voluntàriament al Sol.
El venerem i li rendim obediència.
La suor cau, front avall,
fa riuets salats a la meua superfície.
Rajos bojos que de vici
sempre ataquen sobre cavall.
La cançó d'esta setmana està en anglés. I què? No sé per què m'alegra saber que George Harrison també ho trobava tot "all right" quan arriba el Sol i acaba el "cold lonely winter". Encara que em coste acomiadar-me, sembla que ho hauré de fer a la força. Són setmanes difícils, d'encavalcament entre vacances i rutina. No tardaran a acabar-se i no tardaré a clamar pel nostre punt de trobada. Paradoxalment, esta setmana m'acomiade de l'estiu amb una cançó de benvinguda. HERE COMES THE SUN.
Sí, he tornat a arribar diumenge i em sembla que serà així totes les setmanes que ho recorde. Tot i això, amb aquesta entrada intente preparar-me per a la seguideta dels estudis, per agafar la rutina del tot estudiantil. Esta setmana, i durant un parell més, publicaré uns poemes que preferisc que vagen junts. Com els raïms de Carner, allà va el granet de hui. Els versos que enceten els "CAPRICIS DEL TEMPS." Perquè mai sabem quan cal o quan no convé dir adéu.
CAPRICIS DEL TEMPS
(I)
Però jo sé que no és culpa teua
que tu no manes del temps,
que aquestes coses són com són
i els capricis de la vida,
com l'amor, són capriciosos,
imperfectes.
Jo impacient i tu ocupada,
viatgera, fugissera com un estel,
enlluernes les meues passes.
Impacient, imperfecte.
Fugissera, viatgera.
Combinació complicada,
estimar-te, el meu repte.
Esta setmana em toca repetir un poc. Feliu Ventura, com ja vaig dir, forma una part important de la banda sonora de la meua vida. Tot i que tinc ben clar quina cançó correspon a l'entrada d'esta setmana, no estic gens segur de quan s'ha de dir adéu. Per si de cas, no diré adéu fins mai. ADÉU, de Feliu.
Torne a fer tard. Em sembla que m'he després absolutament del temps. Encara a diumenge, vull presentar-vos la meua disculpa i el següent poema. Aquest últim, ja de cara al curs acadèmic, pretén recordar-nos que hem de fer més atenció a la bellesa del nostre món i no fer-lo tan lleig com sembla que s'està intentant. Escoltem l'Amazones, escoltem el Sahara, les illes, selves, oceans i glaciars. Espere que alguna ment desperta reflexione i agafe més seriosament, si pot ser, això de sintonitzar i empatitzar amb l'entorn.
LA
IMPERFECCIÓ DELS ARBRES
La
imperfecció dels arbres.
La
glòria dels arbres.
Els
troncs bojos,
de
caminets i sequietes.
Ànims
rugosos a pell de flor.
Ànims
tendres a flor de pell.
Ametlers,
figueres, un taronger.
La
parra de l'avinguda
sembla
que ha patit una guerra.
L'ànima,
sucosa, al centre,
nodrix
el panorama i
observa
com la seua forma engrossa.
L'ànima,
corredora, no és al centre,
és
arreu.
S'apropa
a visitar-nos
un verd
inquiet.
Un
color de benedicció que
em fa
córrer al meu centre.
Una
olor de suavitat, de vellesa,
de la
tendror més indòmita.
De
l'explicació de
per què
em van deixar ací.
No té
remei.
Sóc la
parra, la figuera,
la
tendror.
Sóc
l'arbre i el seu tronc
i els
seus camins.
Sóc la
imperfecció dels arbres.
Aquesta setmana, m'acompanye (o millor dit, servisc) un dels grans de la terra. Feliu Ventura em va descobrir, durant una adolescència pesada i bastant propera, la dolçor d'allò que és de tots. Ventura representa la serenitat i la grossa vida de la quotidianeitat. Crec que li dec un bon grapat de gràcies per fer-me entendre el que diuen els arbres. EL QUE DIUEN ELS ARBRES.
M'estic adonant que això de la periodicitat no és el meu punt fort. Amb
un dijous de retard i amb tot el pesar de la meua consciència publicaré
un poema dels que més m'estime per intentar redimir-me. Les festes
d'agost ja han passat i amb elles la meua deixadesa (crec). Encara que puga
semblar que la joventut viu a la bambolla de la indiferència i la
despesa, no tots han estat absorbits per aquest "món", ni en fan gala
amb roba cara i peces de llana a l'estiu. Amb açò, ara penjaré el poema
que, en la meua opinió, descriu les noves generacions d'obediència
inqüestionada.
SEGUISC VEIENT PRODUCTES
Productes de pel·lícula roïna.
Productes d'una Amèrica podrida.
Productes d'una moda ridícula.
Productes d'una consciència imposada.
Productes d'una societat discriminant.
Productes dels mals hàbits.
Productes contra el dissident.
Productes d'un capitalisme caspós.
Productes d'unes idees impròpies.
Productes d'un moviment d'incultura.
Productes de la despesa banal.
Productes de la música banal.
Productes de la banalitat moderna.
Productes de la improductivitat cultural.
Productes de la ignorància sistemàtica.
Per acabar, em queda acomiadar-me per una setmana amb la cançó acompanyant. Aquesta setmana ve, com no podia ser d'altra manera, carregadeta i acaba amb la gran cançó de "LosChikos del Maíz": "Gente VIP". Espere que ho gaudiu! I si algú, se sent ofés en llegir el blog o en escoltar les cançons, que no ho torne a fer.
Hui no és dijous. Tot i això, penge hui l'entrada d'ahir, perquè el temps se'm torna massa flexible a l'estiu (serà que el Sol mediterrani me'l derretix). Tampoc m'importa un retard mínim i crec que no importarà a massa gent. Amb tot, esta setmana he de felicitar a qui promou la cultura, pels concerts al carrer, les festes populars i recitals a l'aire lliure. Tots aquests actes semblen ser més propensos a aparéixer durant l'estiu. Per axiò m'agradaria dedicar una de les contradiccions de la meua vida: música o lletres. Definitivament, sembla que no era cap contraposició, més bé un tàndem. Finalment, deixe el poema de la setmana perquè el gaudiu.
M'ACLAME A TU
M'aclame a les notes del meu instrument,
a les composicions més elaborades.
La música, les sensacions no escrites,
em quede embadalit.
Ho tenia decidit, ja estava segur de la meua fortuna,
que seria als escenaris.
Els pistons i els molls, els engranatges més delerosos,
amb qui compartiria vida.
Per descomptat, la compartiré amb els seguits,
amb les succecions, de notes i harmonies.
Amb els orgasmes produïts per una bona
glopada d'aire, quan ja no en tinc.
M'aclame a les lletres de la meua terra,
a les composicions més elaborades.
La llengua, les sensacions escrites,
em quede embadalit.
No ho tinc decidit, ja no estic gens segur de la meua fortuna,
ja no la trobe.
Versos i paràgrafs, els organismes més delerosos,
amb qui compartiria vida.
Per descomptat, la compartiré amb els seguits,
amb les succecions, de sons i sintagmes.
Amb els orgasmes produïts per una bona
glopada d'aire, quan llig i gaudisc.
Resulta difícil la contradicció,
entre dues matèries equiparables,
dues matèries que m'orienten, amb qui ho vull tot!
No pense arraconar-ne cap i ignorar-la,
no pense desfer-me'n, no pense oblidar-me
de la meua identitat, del meu origen.
Músic i estime la llengua, i la sembre
i la conree, la que em fa escriure.
I repetisc, músic, per valencià.
[Gràcies a les Olimpíades de Filologia Catalana, per tan dolç
dubte.]
Per anar acabant, LA CANÇÓ. L'entrada de hui ja hem acordat que la dedicarem a la cultura, per això, i una vegada coberta la cultura literària, dedicaré l'espai de cultura musical a la nostra cultura musical. Aquesta cançó ha arribat a esdevenir himne de tots, de segur. Unes lletres tan magnífiques que no poden ser de cap altre geni que l'Estellés i la grandíssima veu del Cinc (no oblidem la música de Toti). Prenent el títol de la idea sublim de pàtria: M'ACLAME A TU.
Ja torne a escriure. Torne a publicar trossets d'oci ben alimentats. Aquesta setmana m'apetix ser negatiu. Presentar un poema no massa amorós, un poema que tots trobarem als nostres dies, perquè tots ens adonem tard o d'hora que les coses que ens envolten no són tan perennes. Aquest poema pot servir algú per aconsellar la paciència, la fermesa i, de vegades, el sacrifici.
LLUM
Tot
s'esborra,
vol·làtil
com res.
S'esvaïx
tot allò que encara
no he
existit.
Trobe a
faltar
totes
aquelles il·lusions
que
semblaven calmar
les
meues ganes de futur.
Les
mateixes ganes
que ara
tornen per
crear
la incertesa desconcertant
de no
saber qui serà Llum.
Aquella
angoixa que
confonem
amb l'estima
o
aquella estima suprema
que
confonem amb l'angoixa.
La
música que
espenta
impulsivament
a
reflexionar també s'acaba
i dóna
pas a les melodies de hui.
Les
melodies
que
t'acompanyaran en el present
perquè
les enyores en el futur
com ara
enyore tots
els
secrets que encara
no
teníem previst contar a ningú.
Tants
secrets
tan
secrets que no tenen forma,
no
tenen més que un amo bord
i que
tan fàcilment
es
poden desmaterialitzar.
Tan
imprecisos
com
l'aigua,
tan
inexistents
que els
podia fregar amb els dits
al punt
més alt i noble
del meu
cap.
Tan
neta com la volen...
i no
existix ni la mentira.
I per escoltar? Com que tinc un bon munt de bacs al darrere, he decidit fer cas a Jorge Drexler i la seua frase "uno conserva lo que no amarra." En què es resumix l'ideal de llibertat. També hi ha el mateix pensament a "quan més curt ens lliguen, més perill tindran". Ací deixe, finalment i perquè ho gaudiu, "Mi guitarra y vos". Grandíssim Drexler! Ànims a qui ho necessite i força a qui no la trobe.
Hui és divendres. Els dies d'estiu seguixen passant sense mesura i em descuide dels meus afers, ho sé. No puc fer més que demanar disculpes i calma a qui ahir esperava trobar-se amb la publicació respectiva. En compensació, esta setmana (i per disculpar també la meua absència les dues setmanes vinents, ja ho avise) publicaré una doble entrada. En aquesta primera inclouré, com de costum, un poema i una cançó i, en acabar, un afegit que espere que resulte agradós. Clarificador, si més no.
Com que restaré dos dijous seguits sense publicar i per saciar la meua voluntat de complir els objectius (i la de llegir les entrades periòdicament que puga tindre qui siga), publicaré un poema que canta a la terra, la terra dels catalans del sud, la terra de les marines. La terra suada de l'estiu que em fa tantíssima alegria en justificar la dita: "A l'estiu tota cuca viu". Als meus dedique aquesta entrada, completament.
CANT A
LA PÀTRIA
Cosmos
de joia estiuenca.
Atmosfera
de color.
Bromera
de suavitat i
el blau
dels pins.
Terra
d'acidesa ancestral.
Vida de
pardal i turons pelats.
Costures
de pedra, com un
costellam
escarransit, terrós.
La
calma de les pedres grogues
i la
fúria de la pluja fina.
Núvols
tristos són testimoni de
la
contradicció més mediterrània i gloriosa.
Fanecades,
arroves i
la suor
més calenta
que
aconseguix
la
majestuositat del Penyagolosa.
La
magnitud de
l'orogènia
nacional.
L'irreverent
cant
del
forat de Bèrnia.
La
sublimació més subtil
de la
meua terra.
No pot ser d'altra manera que dedique aquest espai a qui forma part de la meua terra, de la meua gent i als causants d'aquest poema. Els amics no eliminen els problemes, no és la seua feina. Els amics fan més fàcil de pair tot allò que se'ns encreua i no podem engolir. Junts no és que siga més fàcil, junts és suportable. Gràcies als meus amics de Komfusió i de la Marina per fer-nos ser qui som. "He mirat aquesta terra".
Per acabar amb el mes de juliol (fins agost no escriuré, disculpe'm qui ho haja de fer), deixe ací una justificació dels motius que m'han ajudat a escriure tot el que, setmanalment, heu pogut llegir i podreu llegir.
POEMARI VERD
Açò no són més que descàrregues de consciència. Amb aquests fulls he pogut sobreviure i mostrar quina és la meua manera d'escriure, la meua quotidianitat i, supose que, les meues dèries. Segurament, es note quin és el meu món, indestriable de la música, les lletres, l'amor a la meua terra i la repugna que em produïxen certes tendències i certs "estaments". Certes actituds.
He decidit fer vers, o intentar-ho, per trobar el meu lloc a casa, per recordar els meus, els vostres, per fer veure, a qui no ho haja vist encara, quina és la nostra llengua i quina relació té amb la tranquil·litat de deixar la porta oberta al carrer, de vetllar les nits d'estiu. He escrit per crear consciència, si se'm permet, i ser conscient jo mateix de tot allò que m'estime i, si pot ser, estimar-ho un poc més.
Aquest quadern és una via d'escapament de la meua memòria. Un camp de proves de la meua capacitat literària. És evident que no he desenvolupat cap estil propi ni alié, solament he escrit, com podria pensar-ho, igualment. No obstant això, espere que aquesta "literatura" servisca d'homenatge a la meua gent, al meu poble, als pobles, al meu país, la meua (i nostra) nació.
Al Mediterrani vull deixar-li aquestes paraules per agrair-li l'existència del mateix mediterrani català i del mediterrani complet.
Més que poesia, aquesta llibreta conté reflexions de caràcter quotidià, les quals hauria pogut escriure en prosa (i de vegades, en forma d'aforismes), però ho he fet en vers perquè m'agrada, simplement. El deler del vers me l'ha inculcat, quasi per complet, Estellés i ha crescut amb la resta de lectures.
Ací deixe la meua vida entre 2012 i 2014, la qual inclou la conversió al món adult i conscient (de vegades monòton) i les contradiccions pertinents.
M'enfronte de nou al full en blanc. M'enfronte, per primera vegada, a la tercera entrada d'este blog i crec que he de retre homenatge a qui se'l mereix. De la mateixa manera, retré protesta a qui la meresca. Últimament, als causants de la protesta, sembla que no els importa embrutar-se el nom, no menys que la corbata o que mantindre la butxaca plena per la pura gòbia de tindre-la plena. Hem de reflexionar on ens conduïxen les altes esferes de la cobdícia continuada i de caràcter fanatista. Protegim nostre planeta. Contra les prospeccions que busquen la riquesa fútil dels pocs que no patixen les conseqüències que la Terra, justament, ens ordena.
RECOBERTS DE BRUTÍCIA
El poble està brut,
el vent arrossega els fullets.
Les papereres públiques,
estan netes, amb la bossa per encetar.
La mar està bruta,
les ones arrosseguen les bosses.
Les costes, plenes de gom a gom,
s'embruten també, amb despeses quotidianes.
L'aire, el cel, està brut,
els avions deixen un estel de polució.
Sembla que no ens afecta,
garantim, solament, el nostre benestar.
Ghana, és un contenidor informàtic,
arriba com a material
i resta al terra, com el que és,
fem, la brutícia del món occidental.
Actualment,
el títol de “primer món”
el rep qui més fot al veí en benefici propi.
El grup que representarà esta setmana la realitat social que ens ha de preocupar són els Sva-Ters. Aquests, amb les seues cançons de festa i lluita activa, també criden NO contra les injustícies del sistema monetari. Tot i això, l'alegria i la positivitat que pren l'humà com a ésser cooperador i capaç d'unir-se són dos constants en el color de les notes d'Alcàsser. "No volem la teua mà", crit contra la doble cara de la maldat, contra qui ens perjudica i després ens demana cap favor.
Toca la segona tirada. Segon dijous que obric els fulls del quadern verd a la xarxa. Aquest poema no és el segon, però, a la llibreta. Encara que fa temps que el vaig escriure, seguisc amb la peculiar col·lecció de records que em semblen massa bons com per confiar-los únicament al meu cap. Tot açò i un seguit de noves incorporacions reflectixen de manera material una història d'amor, com hi ha tantes al món. Passarà el temps, i, en haver de ser un lent i trist animal de records, no trobaré a faltar cap detall de les meues dèries de joventut. Les dèries d'ara que conservaré per sempre.
CAVALLETS
DE PAPER
Un got,
amb el plàstic girat,
una
cullera que mai rentaré,
caixetes
de Bèlgica.
Una
història infinita,
acudits,
llàgrimes i festes,
disfresses
i mesos,
excursions
i regals de tota mena.
Polseres,
colors,
papers
i l'olor del primer dia.
Per què
no? Una corda del violoncel,
molta
gent, poesia,
dibuix,
escultura i música.
Un
pardal, que viatja en cohet,
fotografies,
pel·lícules i nits,
part
del meu clauer,
part
d'una revista,
el
passeig
i la
foscor de les cinc del matí.
És evident que la cançó que ha d'acompanyar els versos de dalt és la cançó dels enamorats, la cançó del recompte i del record, l'inventari que els amors anònims revisen tan sovint, per poder sentir el pas del temps i sentir que han sigut capaços de superar-lo i, el que és més, quedar-se amb part d'ell. Guardem el temps a una caixa per al record. He triat la cançó de Pau Alabajos que tanta gent ha fet seua i que pot tindre tantes versions com hi ha amors. Inventari.
Comencem dijous. I fins dijous que ve m'esperaré. Per ara, un primer poema, si no recorde malament, el primer. Amb aquestes enveges d'estiu i la manera tan descarada que té d'insinuar-se, recorde les meues arrels, calentes, pacients. Aquest primer text va nàixer amb forma de cal·ligrama, però crec que les avantguardes no són el meu fort (no espere menys, pertany al segle XXI). Poc a poc, coneixereu com escric.
DE TERRA, PEDRA I MARGE
De terra, pedra i marge.
Sóc fill dels bancals plens de malesa,
de les terres llaurades i seques.
La meua mania,
el blau dels crits que les oronetes
llancen al cel.
Tot açò i més, és el que em compon.
Em compon tot açò i el Sol
i els mil camins que conec fins la plaça
i les vesprades llargues d'estiu.
L'abraçada preocupada d'unes mans grosses i grans
sobre unes d'aspres.
Mostra del treball per mantindre allò que s'estima.
Els veïns em diuen que no tinc nom,
però malgrat no tindre'n, sé que sóc.
Sempre d'amagat, reviscole dies on
tu estàs i que mai ocórren. Sempre d'amagat.
Sóc el que em compon, el que recorde i reviscole. I ho sóc!
Per últim, aquesta és la cançó que vull associar a les lletres d'ací dalt. La trie per l'ancestralitat de la veu de Raimon, per com es mostra la nostra terra, intempestiva, de calentors seques, de riuades valentes i oprimida, sobretot, oprimida. Com que el silenci es combat amb la paraula, ací teniu les meues per escrit i les de Raimon musicades.
No sé ben bé com (com sempre) he començat a obrir al món el que tenia tancat al quadern. No intentaré que tot agrade, és més, m'esforçaré perquè, de tant en tant, algú trobe coses desagradables (en principi, poesia), per la raó que la poesia també es pot presentar en format grotesc o irritant. Sé, a més, que no tot el que puc penjar ací serà de qualitat i que, si arribe a aconseguir-ho, no serà demà, ni demà passat.
Aquest bloc el faré servir, primerament, per satisfer-me (sóc egoista i ho comprovarà qui seguisca aquest web) i després, per provar de satisfer lectors abrasits de novetat o de nostàlgia, tant se val. Qualsevol lector és benvingut com són benvingudes les lectures als lectors.
Cada setmana publicaré a la xarxa un poema (espere que puguen ser tots escrits per mi i que el senyor google no em censure) i una cançó d'un grup dels que escolte. Amb açò, dues de les disciplines que ocupen majoritàriament (o totalment) el meu temps, es veuran recompensades, o diguem-ne homenatjades, per no penjar-nos flors abans d'hora, en aquest bloc.
Gràcies de bestreta a tots aquells que feu una ullada i, més encara, a qui li apetisca seguir periòdicament les meues publicacions.
