dijous, 31 de juliol de 2014

5 - LLUM


  Ja torne a escriure. Torne a publicar trossets d'oci ben alimentats. Aquesta setmana m'apetix ser negatiu. Presentar un poema no massa amorós, un poema que tots trobarem als nostres dies, perquè tots ens adonem tard o d'hora que les coses que ens envolten no són tan perennes. Aquest poema pot servir algú per aconsellar la paciència, la fermesa i, de vegades, el sacrifici.

LLUM

Tot s'esborra,
vol·làtil com res.
S'esvaïx tot allò que encara
no he existit.
Trobe a faltar
totes aquelles il·lusions
que semblaven calmar
les meues ganes de futur.

Les mateixes ganes
que ara tornen per
crear la incertesa desconcertant
de no saber qui serà Llum.
Aquella angoixa que
confonem amb l'estima
o aquella estima suprema
que confonem amb l'angoixa.

La música que
espenta impulsivament
a reflexionar també s'acaba
i dóna pas a les melodies de hui.

Les melodies
que t'acompanyaran en el present
perquè les enyores en el futur
com ara enyore tots
els secrets que encara
no teníem previst contar a ningú.

Tants secrets
tan secrets que no tenen forma,
no tenen més que un amo bord
i que tan fàcilment
es poden desmaterialitzar.

Tan imprecisos
com l'aigua,
tan inexistents
que els podia fregar amb els dits
al punt més alt i noble
del meu cap.

Tan neta com la volen...
i no existix ni la mentira.

  I per escoltar? Com que tinc un bon munt de bacs al darrere, he decidit fer cas a Jorge Drexler i la seua frase "uno conserva lo que no amarra." En què es resumix l'ideal de llibertat. També hi ha el mateix pensament a "quan més curt ens lliguen, més perill tindran". Ací deixe, finalment i perquè ho gaudiu, "Mi guitarra y vos". Grandíssim Drexler! Ànims a qui ho necessite i força a qui no la trobe.



divendres, 11 de juliol de 2014

4 - CANT A LA PÀTRIA



  Hui és divendres. Els dies d'estiu seguixen passant sense mesura i em descuide dels meus afers, ho sé. No puc fer més que demanar disculpes i calma a qui ahir esperava trobar-se amb la publicació respectiva. En compensació, esta setmana (i per disculpar també la meua absència les dues setmanes vinents, ja ho avise) publicaré una doble entrada. En aquesta primera inclouré, com de costum, un poema i una cançó i, en acabar, un afegit que espere que resulte agradós. Clarificador, si més no. 

  Com que restaré dos dijous seguits sense publicar i per saciar la meua voluntat de complir els objectius (i la de llegir les entrades periòdicament que puga tindre qui siga), publicaré un poema que canta a la terra, la terra dels catalans del sud, la terra de les marines. La terra suada de l'estiu que em fa tantíssima alegria en justificar la dita: "A l'estiu tota cuca viu". Als meus dedique aquesta entrada, completament.

CANT A LA PÀTRIA

Cosmos de joia estiuenca.
Atmosfera de color.
Bromera de suavitat i
el blau dels pins.

Terra d'acidesa ancestral.
Vida de pardal i turons pelats.
Costures de pedra, com un
costellam escarransit, terrós.

La calma de les pedres grogues
i la fúria de la pluja fina.
Núvols tristos són testimoni de
la contradicció més mediterrània i gloriosa.

Fanecades, arroves i
la suor més calenta
que aconseguix
la majestuositat del Penyagolosa.

La magnitud de
l'orogènia nacional.
L'irreverent cant
del forat de Bèrnia.

La sublimació més subtil
de la meua terra.

No pot ser d'altra manera que dedique aquest espai a qui forma part de la meua terra, de la meua gent i als causants d'aquest poema. Els amics no eliminen els problemes, no és la seua feina. Els amics fan més fàcil de pair tot allò que se'ns encreua i no podem engolir. Junts no és que siga més fàcil, junts és suportable. Gràcies als meus amics de Komfusió i de la Marina per fer-nos ser qui som. "He mirat aquesta terra".



Per acabar amb el mes de juliol (fins agost no escriuré, disculpe'm qui ho haja de fer), deixe ací una justificació dels motius que m'han ajudat a escriure tot el que, setmanalment, heu pogut llegir i podreu llegir.

POEMARI VERD
  Açò no són més que descàrregues de consciència. Amb aquests fulls he pogut sobreviure i mostrar quina és la meua manera d'escriure, la meua quotidianitat i, supose que, les meues dèries. Segurament, es note quin és el meu món, indestriable de la música, les lletres, l'amor a la meua terra i la repugna que em produïxen certes tendències i certs "estaments". Certes actituds.
  He decidit fer vers, o intentar-ho, per trobar el meu lloc a casa, per recordar els meus, els vostres, per fer veure, a qui no ho haja vist encara, quina és la nostra llengua i quina relació té amb la tranquil·litat de deixar la porta oberta al carrer, de vetllar les nits d'estiu. He escrit per crear consciència, si se'm permet, i ser conscient jo mateix de tot allò que m'estime i, si pot ser, estimar-ho un poc més.
  Aquest quadern és una via d'escapament de la meua memòria. Un camp de proves de la meua capacitat literària. És evident que no he desenvolupat cap estil propi ni alié, solament he escrit, com podria pensar-ho, igualment. No obstant això, espere que aquesta "literatura" servisca d'homenatge a la meua gent, al meu poble, als pobles, al meu país, la meua (i nostra) nació.
  Al Mediterrani vull deixar-li aquestes paraules per agrair-li l'existència del mateix mediterrani català i del mediterrani complet.
   Més que poesia, aquesta llibreta conté reflexions de caràcter quotidià, les quals hauria pogut escriure en prosa (i de vegades, en forma d'aforismes), però ho he fet en vers perquè m'agrada, simplement. El deler del vers me l'ha inculcat, quasi per complet, Estellés i ha crescut amb la resta de lectures.
   Ací deixe la meua vida entre 2012 i 2014, la qual inclou la conversió al món adult i conscient (de vegades monòton) i les contradiccions pertinents.

dijous, 3 de juliol de 2014

3 - RECOBERTS DE BRUTÍCIA


  M'enfronte de nou al full en blanc. M'enfronte, per primera vegada, a la tercera entrada d'este blog i crec que he de retre homenatge a qui se'l mereix. De la mateixa manera, retré protesta a qui la meresca. Últimament, als causants de la protesta, sembla que no els importa embrutar-se el nom, no menys que la corbata o que mantindre la butxaca plena per la pura gòbia de tindre-la plena. Hem de reflexionar on ens conduïxen les altes esferes de la cobdícia continuada i de caràcter fanatista. Protegim nostre planeta. Contra les prospeccions que busquen la riquesa fútil dels pocs que no patixen les conseqüències que la Terra, justament, ens ordena.



RECOBERTS DE BRUTÍCIA

El poble està brut,
el vent arrossega els fullets.
Les papereres públiques,
estan netes, amb la bossa per encetar.

La mar està bruta,
les ones arrosseguen les bosses.
Les costes, plenes de gom a gom,
s'embruten també, amb despeses quotidianes.

L'aire, el cel, està brut,
els avions deixen un estel de polució.
Sembla que no ens afecta,
garantim, solament, el nostre benestar.

Ghana, és un contenidor informàtic,
arriba com a material
i resta al terra, com el que és,
fem, la brutícia del món occidental.

Actualment,
el títol de “primer món”
el rep qui més fot al veí en benefici propi.

   El grup que representarà esta setmana la realitat social que ens ha de preocupar són els Sva-Ters. Aquests, amb les seues cançons de festa i lluita activa, també criden NO contra les injustícies del sistema monetari. Tot i això, l'alegria i la positivitat que pren l'humà com a ésser cooperador i capaç d'unir-se són dos constants en el color de les notes d'Alcàsser. "No volem la teua mà", crit contra la doble cara de la maldat, contra qui ens perjudica i després ens demana cap favor.