diumenge, 31 d’agost de 2014

8 - LA IMPERFECCIÓ DELS ARBRES


 Torne a fer tard. Em sembla que m'he després absolutament del temps. Encara a diumenge, vull presentar-vos la meua disculpa i el següent poema. Aquest últim, ja de cara al curs acadèmic, pretén recordar-nos que hem de fer més atenció a la bellesa del nostre món i no fer-lo tan lleig com sembla que s'està intentant. Escoltem l'Amazones, escoltem el Sahara, les illes, selves, oceans i glaciars. Espere que alguna ment desperta reflexione i agafe més seriosament, si pot ser, això de sintonitzar i empatitzar amb l'entorn.


LA IMPERFECCIÓ DELS ARBRES

La imperfecció dels arbres.
La glòria dels arbres.
Els troncs bojos,
de caminets i sequietes.

Ànims rugosos a pell de flor.
Ànims tendres a flor de pell.
Ametlers, figueres, un taronger.
La parra de l'avinguda
sembla que ha patit una guerra.

L'ànima, sucosa, al centre,
nodrix el panorama i
observa com la seua forma engrossa.
L'ànima, corredora, no és al centre,
és arreu.

S'apropa a visitar-nos
un verd inquiet.
Un color de benedicció que
em fa córrer al meu centre.
Una olor de suavitat, de vellesa,
de la tendror més indòmita.
De l'explicació de
per què em van deixar ací.

No té remei.
Sóc la parra, la figuera,
la tendror.
Sóc l'arbre i el seu tronc
i els seus camins.

Sóc la imperfecció dels arbres.

 Aquesta setmana, m'acompanye (o millor dit, servisc) un dels grans de la terra. Feliu Ventura em va descobrir, durant una adolescència pesada i bastant propera, la dolçor d'allò que és de tots. Ventura representa la serenitat i la grossa vida de la quotidianeitat. Crec que li dec un bon grapat de gràcies per fer-me entendre el que diuen els arbres. EL QUE DIUEN ELS ARBRES.


dijous, 21 d’agost de 2014

7 - SEGUISC VEIENT PRODUCTES

M'estic adonant que això de la periodicitat no és el meu punt fort. Amb un dijous de retard i amb tot el pesar de la meua consciència publicaré un poema dels que més m'estime per intentar redimir-me. Les festes d'agost ja han passat i amb elles la meua deixadesa (crec). Encara que puga semblar que la joventut viu a la bambolla de la indiferència i la despesa, no tots han estat absorbits per aquest "món", ni en fan gala amb roba cara i peces de llana a l'estiu. Amb açò, ara penjaré el poema que, en la meua opinió, descriu les noves generacions d'obediència inqüestionada.

SEGUISC VEIENT PRODUCTES

Productes de pel·lícula roïna.

Productes d'una Amèrica podrida.

Productes d'una moda ridícula.

Productes d'una consciència imposada.

Productes d'una societat discriminant.

Productes dels mals hàbits.

Productes contra el dissident.

Productes d'un capitalisme caspós.

Productes d'unes idees impròpies.

Productes d'un moviment d'incultura.

Productes de la despesa banal.

Productes de la música banal.

Productes de la banalitat moderna.

Productes de la improductivitat cultural.

Productes de la ignorància sistemàtica.

Per acabar, em queda acomiadar-me per una setmana amb la cançó acompanyant. Aquesta setmana ve, com no podia ser d'altra manera, carregadeta i acaba amb la gran cançó de "Los Chikos del Maíz": "Gente VIP". Espere que ho gaudiu! I si algú, se sent ofés en llegir el blog o en escoltar les cançons, que no ho torne a fer.

divendres, 8 d’agost de 2014

6 - M'ACLAME A TU


  Hui no és dijous. Tot i això, penge hui l'entrada d'ahir, perquè el temps se'm torna massa flexible a l'estiu (serà que el Sol mediterrani me'l derretix). Tampoc m'importa un retard mínim i crec que no importarà a massa gent. Amb tot, esta setmana he de felicitar a qui promou la cultura, pels concerts al carrer, les festes populars i recitals a l'aire lliure. Tots aquests actes semblen ser més propensos a aparéixer durant l'estiu. Per axiò m'agradaria dedicar una de les contradiccions de la meua vida: música o lletres. Definitivament, sembla que no era cap contraposició, més bé un tàndem. Finalment, deixe el poema de la setmana perquè el gaudiu.

M'ACLAME A TU

M'aclame a les notes del meu instrument,
a les composicions més elaborades.
La música, les sensacions no escrites,
em quede embadalit.
Ho tenia decidit, ja estava segur de la meua fortuna,
que seria als escenaris.
Els pistons i els molls, els engranatges més delerosos,
amb qui compartiria vida.
Per descomptat, la compartiré amb els seguits,
amb les succecions, de notes i harmonies.
Amb els orgasmes produïts per una bona
glopada d'aire, quan ja no en tinc.

M'aclame a les lletres de la meua terra,
a les composicions més elaborades.
La llengua, les sensacions escrites,
em quede embadalit.
No ho tinc decidit, ja no estic gens segur de la meua fortuna,
ja no la trobe.
Versos i paràgrafs, els organismes més delerosos,
amb qui compartiria vida.
Per descomptat, la compartiré amb els seguits,
amb les succecions, de sons i sintagmes.
Amb els orgasmes produïts per una bona
glopada d'aire, quan llig i gaudisc.

Resulta difícil la contradicció,
entre dues matèries equiparables,
dues matèries que m'orienten, amb qui ho vull tot!
No pense arraconar-ne cap i ignorar-la,
no pense desfer-me'n, no pense oblidar-me
de la meua identitat, del meu origen.
Músic i estime la llengua, i la sembre
i la conree, la que em fa escriure.
I repetisc, músic, per valencià.

[Gràcies a les Olimpíades de Filologia Catalana, per tan dolç dubte.]

  Per anar acabant, LA CANÇÓ. L'entrada de hui ja hem acordat que la dedicarem a la cultura, per això, i una vegada coberta la cultura literària, dedicaré l'espai de cultura musical a la nostra cultura musical. Aquesta cançó ha arribat a esdevenir himne de tots, de segur. Unes lletres tan magnífiques que no poden ser de cap altre geni que l'Estellés i la grandíssima veu del Cinc (no oblidem la música de Toti). Prenent el títol de la idea sublim de pàtria: M'ACLAME A TU.