diumenge, 19 d’abril del 2015

27 - L'ANTIFOC


 Esta setmana necessite escriure. He estat rondant la idea de la mort. Em sembla tan llunyana i és tan inevitable a la vegada, que em fa pensar en les coses que se'm quedarien a mitges. O simplement, acabades de començar. De totes maneres, és una idea i m'he decidit a traure'n tot el suc possible. Sí, sóc massa agosarat per aquestes coses. Així i tot, anem a estendre aquesta voluntat de fer coses a la resta de tasques. Anem! Que "faena feta, no corre pressa". Apurarem, per sempre, el foc de la vida.


L'ANTIFOC



Un foc que no crema,

sobre el llom,

alçant garbes, tensions,

maldestres opinions.



Un negre de galàxia,

sota els ulls llum,

uns punys tancats, forts,

proletaris de la mort.



La llunyania fresca

de les coses a mitjan fer.

La quietud, parella,

tantes coses que ella

m'afanya en el plaer.



Sort, companya.

Ens veurem al final, companya.

Mort companya.


 Alguns ja haureu vist que he fet un avançament a través d'altres xarxes, però ací el teniu sencer, en el seu màxim estat de brutesa i, el que em relaxa un poc, acompanyat de la cançó corresponent. Com dic, se'm fa més lleuger pensar que, si el text és patètic o pobre, sempre ens quedarà la música. En aquest cas, m'agradaria compartir amb vosaltres els versos distesos dels Bersuit. Gaudiu de la música i dels pactes per viure. UN PACTO PARA VIVIR (homenatge a una de les ments que més m'han fet desenvolupar els pensaments quasi possibles).

diumenge, 5 d’abril del 2015

26 - SUGAR MAN



 He fet ben tard esta setmana (que, en realitat, és la setmana passada). Igualment, penge un text per al record. En certa manera, per al lament, perquè és incomprensible que la repartició de l'atenció siga tan injusta. Prou de futbolistes supravaluats i prou d'ocultar el talent vertader. Ja toca fer cas al Dostoyevski i lluitar perquè la certa i digna bellesa ens salve el món. Esta setmana reivindique un dels més grans artistes i un dels més oblidats genis, el Sixto Rodríguez, "sugar man".




SUGAR MAN



Reconec el meu pecat.

Una dèria que m'ha pintat a la pell

la tintura fosca de l'asfalt.

Reconec un pecat de sucre.



Reconec les meues respostes.

Uns miratges incrustats a la llengua

amb protuberàncies terroses i seques.

Reconec les respostes al cartó de llet.



Les monedes blaves

que m'empelten a la galta

un colom de vapor,

com una visió de psicodèlia i guitarra.



Reconec que sóc nou.

Detroit se'm fa tan llunyà com a poc,

com els carrers que respires a cada síl·laba.

Reconec que m'agradaria pintar les tornades no de por.



Reconec els acords repetits.

Una voluntat d'inventar el que em diries.

Les cordes tan proletàriament fregades.

Reconec el davantal d'harmonia i fondària.



Les monedes blaves

que m'empelten a la galta

un colom de vapor,

com una visió de psicodèlia i guitarra.


 Òbviament, el mèrit de les línies ut supra només el mereix el propi cantant. Sobren paraules per explicar tot açò, però recomane, molt fortament, el documental sobre aquest home: "Searching for Sugar Man", amb merescut Óscar. Ací teniu un tast, un mosset de glòria. El Sixto canta SUGAR MAN.