diumenge, 28 de setembre de 2014

12 - MIRANT PLOURE


 Han arribat les festes d'Altea. I s'ha notat. Els núvols han vingut a fer la festa i a recollir la gent sota els torrents i els moments continus de plugim dèbil. El poema d'esta setmana li'l dedique a l'aigua. Tot i que m'agrada el Sol com un dimoni, necessite la pluja, necessitem l'aigua. Perquè tots i tot som iguals quan ens mullem i perquè a tots ens agrada veure ploure. L'espectacle més antic de la història.


MIRANT PLOURE

Arruixa que plou
i plou arruixant tots els racons,
plou a bots i barrals
i algun marge fa solsida.

El poble entra
dins d'una cortina d'aigua,
com si la mar li caiguera a sobre,
a poalades contínues.

Sembla que no passa res
si el carrer es mulla,
plou i la plaça entra a
la piscina, que vessa de dalt.

La roba estesa,
les plantes, els geranis dels terrats,
les voreres del carrer Sant Rafael,
totes les pedres, totes.

Tot xop, mullat
i remullat,
fet un gatxull i submergit
a la màgia que precipita un núvol negre.

La màgia
de poder ploure,
de caure aigua del cel,
tot es banya i no passa res, en absolut.

La pluja de sempre,
que rebenta en caure a terra
i no para de rebentar. És fantàstic
el plaer de mirar ploure, simplement.
Mirar ploure durant una bona estona,
mirar ploure.

  Ja he dit: necessitem l'aigua. Necessitem que ens caiga la pluja a sobre i ens faça igual. Que ens servisca per adonar-nos dels nostres. Tots ens mullem i tots ens aprenem de nou. Perquè les persones a qui no veiem de sovint són com la pluja al nostre país. Ens necessitem i necessitem que els nostres ulls comencen a mirar d'una altra manera. D'una manera nova. Tan nova com aquesta cançó. Clara Peya entra a formar part de la meua banda sonora vital. Gràcies per les precipitacions i els reencontres.


diumenge, 21 de setembre de 2014

11 - CAPRICIS DEL TEMPS (III)


 Esta setmana penge l'última part dels capricis del temps. Espere que no s'haja fet massa pesat. Esta volta em retire als grans iniciadors, les grans influències, els grans... ELS GRANS. Aquells que han sabut fer-se un nom i que han estat capaços de perdurar durant anys i anys i que encara tenen intenció de fer-ho per segles. Un petit homenatge a la basicitat. Gràcies per dignificar la humilitat.


(III)
 
I la vida és com la vianda,
 
sucosa, saborosa i,
 
de vegades, torradeta, com cal.
 
Un toc de pebre i oli,
 
olives xafades per acompanyar
 
i finalment, al fetge, un pessic de sal.
 
 
 
Perquè la vellesa és bellesa.
 
No destorben les arrugues,
 
si al fons reflectixen tendresa.
 
 
 
Si els pets fan olor a pa.
 
Si et constipes, has dormit amb el cul a l'aire.
 
I perquè això és un fer la mà,
 
que no es pot assaborir la vida gaire.
 
 
 
 La cançó que ara sona també mereix un homenatge, per això us propose aquest grup. A vistes comercials o "macroestructurals", una minúcia. Però a ulls d'una ànima menudeta i humil com la de nosaltres, són pura basicitat, perquè són el treball, l'estudi, les hores de pràctica i les errades i les errades i les errades. DaClub! Band. Grans en música, grans en lletra. Espere que la vostra finestra sempre siga productiva. A tots: busqueu una finestra com la dels DaClub! i feu-ne la quotidianitat. Ací, de totes formes, penge la cançó contra les megaindústries de les quals en parlava abans. IMPERIO MUSICAL.
 
 
 
 


diumenge, 14 de setembre de 2014

10 - CAPRICIS DEL TEMPS (II)


 Seguisc amb el seguidet de versos que, cadascun en el seu moment (el més inoportú), em van atrapar i em van obligar a distreure'm i oblidar que tenia feina entre les mans. Esta setmana penge una mena de culte al Sol, al Sol violent. La brutalitat que tots esperem en banyador, els braços oberts i panxa per avall. "Adéu estiu, fins prompte."


"He dit que fins prompte!! No insistisques més!!"



(II)
I un Sol roent,
una bala de foc inclement
que em rosega la pell
que m'acaricia l'ànima.
La bestiesa salvatge
d'un oratge amical.

Ens exposem
voluntàriament al Sol.
El venerem i li rendim obediència.

La suor cau, front avall,
fa riuets salats a la meua superfície.
Rajos bojos que de vici
sempre ataquen sobre cavall.

 La cançó d'esta setmana està en anglés. I què? No sé per què m'alegra saber que George Harrison també ho trobava tot "all right" quan arriba el Sol i acaba el "cold lonely winter". Encara que em coste acomiadar-me, sembla que ho hauré de fer a la força. Són setmanes difícils, d'encavalcament entre vacances i rutina. No tardaran a acabar-se i no tardaré a clamar pel nostre punt de trobada. Paradoxalment, esta setmana m'acomiade de l'estiu amb una cançó de benvinguda. HERE COMES THE SUN.

diumenge, 7 de setembre de 2014

9 - CAPRICIS DEL TEMPS (I)


 Sí, he tornat a arribar diumenge i em sembla que serà així totes les setmanes que ho recorde. Tot i això, amb aquesta entrada intente preparar-me per a la seguideta dels estudis, per agafar la rutina del tot estudiantil. Esta setmana, i durant un parell més, publicaré uns poemes que preferisc que vagen junts. Com els raïms de Carner, allà va el granet de hui. Els versos que enceten els "CAPRICIS DEL TEMPS." Perquè mai sabem quan cal o quan no convé dir adéu.


CAPRICIS DEL TEMPS
(I)
Però jo sé que no és culpa teua
que tu no manes del temps,
que aquestes coses són com són
i els capricis de la vida,
com l'amor, són capriciosos,
imperfectes.

Jo impacient i tu ocupada,
viatgera, fugissera com un estel,
enlluernes les meues passes.

Impacient, imperfecte.
Fugissera, viatgera.
Combinació complicada,
estimar-te, el meu repte.

 Esta setmana em toca repetir un poc. Feliu Ventura, com ja vaig dir, forma una part important de la banda sonora de la meua vida. Tot i que tinc ben clar quina cançó correspon a l'entrada d'esta setmana, no estic gens segur de quan s'ha de dir adéu. Per si de cas, no diré adéu fins mai. ADÉU, de Feliu.