diumenge, 26 d’octubre del 2014

14 - AIRE DE PORTEBONHEUR



 M'encanta la intermitència. Amb una setmana de retard i a última hora de diumenge, penge hui el poema d'aquesta setmana. Un poema que no planifique, un poema al bus de la universitat. Cante al que m'ha acompanyat tant de temps i m'ha fet tant de bé. Les coses més grans són les que menys ens demanen, les que ens fan lliures. L'oblit no pot amb la llibertat. No tinc més paraules. Espere que gaudiu.





AIRE DE PORTEBONHEUR



M'agradaria escriure

amb màquina d'escriure,

per això mateix es va crear.

Per això i per la música que

acompanya l'escriptura.



També m'agradaria

escriure bé.

Si somiem, fem-ho com els rics.



M'agradaria tindre

una mussa, per a mi

i ningú més.

De fet, la veig

al racó esquerre superior.



Una mussa de branques

en renovació,

una mussa assolellada,

de gaidó, amb els cabells

caient cap avall.





Com un riu fosc,

com una marea vertical.

Com qui respira.



M'agradaria veure't

i escriure que per tu escric.

Per tu, pels teus cabells,

pel teu cul i la teua boca.



Per la meua mussa,

la bogeria em pren

d'Alacant a casa

i escoltant música.

 
Aquesta setmana publique la cançó dels francòfons DubInc. "Chaque nouvelle page", perquè les passes van una rere l'altra i els fulls de la vida també. Escrivim nostre futur, de vegades divergent, de vegades convergent. Que el camí siga llarg i que ens faça bé, espere retrobar velles passes en un futur.
 
 
Ens vegem quan la fragmentarietat ho permeta!
 


diumenge, 12 d’octubre del 2014

13 - DAMA DEL 13


 Sí, he fet una setmana tard. Ho sent. No vaig a donar més explicacions. El poema de hui el vull dedicar, perquè he crescut adicte a una sola cosa i em costa de desfer-me'n. Per a mi, aquest és el poema de la festa, de l'estima, d'ella. Perquè no sé fer altra cosa que no incloga certes persones als seus objectius. Bo, per fi, l'obra que us dec.


DAMA DEL 13



Tinc les ganes boges de l'amor,

el magnífic company dels nervis i l'espera.

Seguisc el meu camí. A més de la lluna,

tu, la solament tu.



Imbuït per la tendresa de les teues parpelles,

m'ordene el cap per tal de no perdre'l.

Entre la ciència dels teus llavis, el francés dels

“yeux, avec son aire de portebonheur”,

o el català pacient que respires.



Lleugera, al meu be, recorrem el passeig,

abraçats, dos units, la unitat.

Ningú ens separa. La mateixa ànsia

de viure, de saber-nos tranquils i

allunyats de l'angúnia de la grisa solitud.



[Et desitge que no et falle mai la sort.]
 
La cançó d'aquesta setmana l'encapçalaré amb les mateixes paraules que el poema. Com que ja ho heu pogut llegir, ací deixe Sant Gatxo i Cesc Freixas. Per compensar (cosa que no sempre és possible) hui recomane dues cançons. Ah, clar! Dues cançons i un lament. Perquè hem de millorar.
 
 
 
Moltes gràcies i feliç setmana. Per cert, hui RES A CELEBRAR.