dimarts, 20 de gener de 2015

21 - MEMÒRIA INFANTA


 M'imagine que ja esperàveu el retard. L'obviaré, quin remei... Esta setmana vull penjar una reflexió que sempre m'ha rondinat el cap. I és que he viscut al poble, com tanta gent ho fa ara. Però he viscut el poble, com poca gent ho ha fet després de la meua quadrilla d'amics. Em fa la sensació que, després de nosaltres, s'acaba l'estampa atàvica de bancals, marges i tarongers. Un Planet ja asfaltat, uns carrers ben plens de llambordes noves i pilons arrenglerats amb precisió. Em fa l'efecte que hem perdut el que, a poc a poc, els meus amics i jo, vam fer nostre. Un poble menut, amb quatre carrers i milers de rutes possibles. Els amagatalls que han anat difuminant-se amb el temps i que s'han emportat una dolça innocència, pròpia del grup de trapelles que va córrer els camins terrosos fa un temps. Espere que aquests camins seguisquen patint trapelles, que l'essència del poble romanga al futur. Perquè nosaltres som tots, sempre que siga amb voluntat integradora. No perdem la infantesa que de poc no coneixem.
MEMÒRIA INFANTA

Memòria infanta, clara,
de costeres i pedrades.
Tant de record com de figues.
Tant de vida com de pelats
i forats al pantaló.
Pueril passat, despreocupat.
La grandiositat de no saber
i de saber tot el que ens calia.
Vam fer del poble, amics,
nosaltres, la nostra infantesa.
Vesprades, estius, voreres
i ametlles verdes.
La bromera dels ancestres.
Els cullerots a la séquia,
el borró a la séquia
i els peus descalçats, com ens calia.
Això vol així.
El foc del nostre temps
no deixava de ser el que volíem.
Els fanals encesos, a poqueta nit.
Les taronges verdes
i l'ombra de les garroferes.

Els fanals encesos, nit fosca
i sopar. Mos redó.
Hem estat el vestigi del poble.
L'essència dels nostres.
Per què no recuperem
la voluntat col·lectiva?
La vida d'una magrana?
Les nostres vides?
Que s'apaguen els fanals,
que arranque el matí,
que nasca la inocència,
tova i polsosa, que quasi no vam viure.
 Per acompanyar, el moment musical. Esta setmana toca un poc de nostàlgia. I, encara que semble estrany que els xics dels 90 visquérem el poble, l'hem viscut. Trobe així justificada la meua nostàlgia amb cançons com la magnífica obra de Morricone. CINEMA PARADISO. La gran banda sonora, perllongadora del meu passat, així com del de tanta gent. Nosaltres som tots, sempre que siga amb voluntat integradora.


Cap comentari:

Publica un comentari