Esta setmana em presente a última hora. El llit i el treball són molt exigents i els dedique el temps que em demanen sense remugar ni mica. I no remugue com no remuga la pobresa. Una realitat tan dèbil com modesta, tan present com absent. La pobresa no s'ha fet de notar, però sempre està a temps.
MAQUETACIÓ
SOCIAL
La
pobresa no rebenta com les bombes.
Patix
en silenci,
amb una
voluntat d'amarga incògnita.
Assumix
el seu rol
i no
pretén més que el seu lloc.
La
riquesa, en canvi,
patix
d'excés.
Procura,
a la pobresa, el seu lloc.
Un
cantó brut i anònim.
Una
explosió que arranca l'alarma paorosa
no
seria explosió,
si fóra
pobra.
Un amor
que enceta el matí d'hivern
no és
amor, sinó càstig,
quan és
pobre.
La
repartició d'aquest món
ja ens
adelanta,
amb
tenebres com l'exclusió,
la
gòbia o les ganes de plorar
perquè
anit estudiàvem per perdre,
treballàvem
amb el pot dels llapis vigilant;
que el
devenir dels “sense-res”
no és
explotar
(fins
ara).
La pobra pobresa patix i perdura, no puja mai
el pou putrefacte de penes i problemes.
Per a hui, un poc de música poc escoltada. D'aquella que no rebenta per no molestar, tot i valdre molt més que qualsevol magnificiència resultona i inoperant. Us presente, a qui no els coneixia, els DEKRÈPITS i la seua cançó HABITATGE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada