20 - CB

 

 Comence l'any i, com no, arribe tard. Tot i que és dilluns, anem a figurar que és diumenge i que les publicacions cauen quan toca. Tot i això, em ve bé de fer tard. Aquest és el meu regal de reis per a qui el vulga prendre. Les noves lectures vénen amb el nou any i els nous poemes també. Aquest que penge hui, precisament, arriba hui mateix. Acabadet d'eixir del forn. Desitge, com llegireu ara mateix, que acompliu els vostres desitjos (si em permeteu la redundància). Que feu el que us abellisca i que ho feu bé, perquè els desitjos que tenen pressa, no valen. Gaudiu-los. Amagueu-vos i desitgeu, amb força!

CB

 

He tingut un desig.

 

He llegit Bukowski.

 

I les coses no són sempre les mateixes.

 

 

No em sagnen ja els dits.

 

Les parets han estat el meu piano.

 

He tingut un desig.

 

M'importen les majúscules i hui

 

espere no morir.

 

 

Sóc qui ell pensa que sóc.

 

Ningú.

 

He llegit Bukowski i no se m'ha

 

caigut l'ànima fins al sol.

 

He estat jo qui s'ha apropat al terra

 

i he alçat l'esperit.

 

 

M'he disfressat. He sigut fum,

 

amagat.

 

Un fum seré, suau, propi, escandalós.

 

Amb les portes tancades, al meu llibre.

 

He llegit Bukowski amb l'esperit

 

ben amunt.

 

Amb les cames ajupides.

 

Fent gala del meu desig.

 

 

El meu desig. Ràpid.

 

Ha estat meu, l'he fet meu.

 

L'he fet.

 

Massa ràpid.

 

 

Fent del que vull, el que faig.

 

Les coses no són sempre les mateixes

 

i, ràpides, no arriben a ser.

 

 

M'he amagat, encauat

 

a la terrassa.

 

Fent el meu desig.

 

Fent del que vull, el que faig.

 

I ha estat massa ràpid

 

per alçar-me l'esperit

 

com ho fa un desig.

 

 

 La part musical d'aquesta setmana mereix la digna i baixa brutesa que trobe a les "cobles" de Charles. Música per amagar-se i fer els desitjos més dolcets que ens guardem per als moments amargs. Les coses més boniques naixen al carrer i s'han de fer al carrer, que per a això està. Gaudiu la bellesa amb tot el temps que us calga. Ací teniu per la vostra lenta joia LÁGRIMAS NEGRAS.

 

 





19 - CROMATISME

He convertit aquest blog en publicacions bisetmanàries. I, a més, arribe tard. Tot costum. De totes maneres, com dic massa vegades, "se me'n fot". He arribat tard i he arribat quan he volgut. Perquè hi ha dies en què hom no troba cap lloc reservat al món per pasturar tranquil·lament. Aqueixos mateixos dies, justament i especialment aqueixos dies, són quan hem de triar el lloc que més ens convença. Hui m'apetix esdevenir molèstia i rebentar-ho tot! Com que sembla que no se n'ha d'adonar ningú, hui trie el meu lloc. Hui, sense limitacions, ni barreres imposades. Hui sóc la molèstia que desfarà les vostres vides (però clar, sols al meu cap).

CROMATISME

Vull cridar un semitò per baix de la resta.

Esdevenir tensió i molèstia.

Vull ser molèstia.

Pujar aquest semitò i arribar a la tònica

més dòcil i punyent.

Final didàctic de quan la dominant se'n va.

 Poques paraules més em queden. Sols que "quan la vida t'ensenye les urpes, respon amb l'amor més ferotge". I que si la vida no posa cadascú al seu lloc, ja ho farem nosaltres. Molts ànims i gaudiu de ELS CATARRES. DE PARES A FILLS.

18 - CONDICIÓ

 Bon dia. Podeu donar les gràcies a la intermitència que estic patint, no m'heu de suportar tant. O podeu donar-les a l'espera, que és qui em fa reflexionar i qui em fa fer examen d'inconsciència. Tot allò que mai he pensat se'm revetla quan decidisc pensar-hi. Fa unes setmanes, la reflexió més dolça, més punyent, més forta i més fina (i sé que no està bé que ho diga, però és una de les poques, ben poques, que em satisfà) em va inundar el cap de buit. La simplicitat, ara, no és sinònim de brevetat, ni de insubstancialitat. Bé, siga com siga, esta CONDICIÓ la llance a l'aire per qui ja sap que cada vegada que l'espera em fa patir, l'espera em fa repetir.

 

CONDICIÓ

 

 

Si no fóra per mi, viuria sense tu.

 

Si no fóra per tu, viuria sense mi.

 

Si no fóra perquè és impossible, vida meua, viuria sense tu.

 

 

 

 Sols se m'ocorre relacionar la duresa dels pensaments més interiors, més treballats i instintius a la vegada. Se m'ocorre la relació amb el cant ancestral de la terra, amb la pelada pena, atàvica i ferma, com un pensament que ens atraca el cervell i el desbanca amb la seua immensa lleugeresa. Per moltes sorpreses de tres versos. Esta setmana, Raimon sona amb el nom de TREBALLARÉ EL TEU COS.

 

 



17 - ESTIU VORA MAR

 Ja torne a fer tard. Tot i això, torne. Aquesta setmana intente recordar, intente camuflar-me, imitar els altres perquè ningú em veja. Espere que m'ho permeten i que els agraden les altres maneres de fer. Aquesta setmana presente un poema reconstruït.

ESTIU VORA MAR

Violant, amb cos primiform,

ja no coneix les línies verticals.

Han pres aigua ses cuixes, angelicals,

i el món ignora nostre secret, caliu de forn.

El secret del fruit,

cuixes infinides, el ventre suau i ample.

D'un moviment buit,

a l'oscil·lant i ple.

Després de florir, creix sucós,

vora mar, cos que no coneix rigidesa.

S'ha transformat, testimoni silenciós.

Ajudant i serf de ma deessa.

La flaire d'amor,

llarga, suau, perpètua.

Marbre blanc d'estàtua,

acolorit, dolça llavor.

 La banda sonora per aquestes cobles, aquesta setmana serà mediterrània, la porta Serrat. La il·lusió de créixer subjecte a una font renovadora i en renovació s'emporta els meus records cap als inicis, les iniciacions i la repetició posterior d'aquestes. Des del litoral literari de la història, QUASI UNA DONA.

16 - ELEVAT VIATGE

 Ja ha tornat l'entrega de la setmana. No sé ben bé com ni per què, açò va rodant. Esta setmana necessite el record i la imatge difusa. Mesclar-ho tot i així saber què en puc traure de cert. Els dies s'acaben, no sé en quin moment. Imagine que quan comença el següent, però no sé quan ho fa aquest. De totes formes, seguisc contant els dies per retrobar allò que el meu cervell va digerint i esvaint. Necessite que la llum em cegue i que la foscor m'enlluerne per comprovar que tot allò que creia oblidat encara està ahí. Pese a qui li pese.

ELEVAT VIATGE

Una cantonada tendra,

per encetar.

Vam trobar l'epicentre

de la nostra felicitat.

Vam descobrir l'origen

de la suavitat.

A cegues, darrere la samarreta.

Els dos vam caure en les respectives pupil·les

i les de cap altre.

 

 

La cançó d'aquesta setmana servirà per l'elevat viatge del record. Per suportar l'esforç i el xoc continu que provoca el temps. Aquesta setmana, The Cat Empire ens transmet aquest missatge d'última essència. El regust d'allò que sempre conservem, motius que ens acompanyen per la vida i que, amb tota la boira, amb tot el fum i amb la realitat desvirtuada, ens ajuden a distingir la Terra del cel. PROPHETS IN THE SKY.

 

 

15 - LA DÈRIA I EL DELER

 Esta setmana arribe un poc a deshora, però no faig una setmana tard. Ací penge uns versos verds. Versos de cartró i dies i dies. Versos que seguisc guardant com si foren vida. Espere que us agrade, encara que recordeu que el més important no és guardar els moments, és viure'ls. El record crea nostàlgia. Espere anar aprenent dels bacs i no penedir-me'n mai del que faig. Almenys, ja estic a mig camí. No me'm penedisc. Viviu la dèria i el deler.

LA DÈRIA I EL DELER

Al calendari, marque amb puntets verds

la meua dèria per tu.

Al calendari, guarde amb particularitats

els nostres moments, llargs.

Al meu cap, guarde la dèria i els moments, sense cap mètrica.

 Aquesta setmana, la banda sonora ha de ser llarga. Els versos curts s'han de beure espai. Per això, per a la reflexió i per a qui necessite adonar-se'n que el moment està passant. Si no hi ha forces, se'n fan. Força a tots!! DEPENEU DE VOSALTRES!

14 - AIRE DE PORTEBONHEUR

 M'encanta la intermitència. Amb una setmana de retard i a última hora de diumenge, penge hui el poema d'aquesta setmana. Un poema que no planifique, un poema al bus de la universitat. Cante al que m'ha acompanyat tant de temps i m'ha fet tant de bé. Les coses més grans són les que menys ens demanen, les que ens fan lliures. L'oblit no pot amb la llibertat. No tinc més paraules. Espere que gaudiu.

AIRE DE PORTEBONHEUR

M'agradaria escriure

amb màquina d'escriure,

per això mateix es va crear.

Per això i per la música que

acompanya l'escriptura.

També m'agradaria

escriure bé.

Si somiem, fem-ho com els rics.

M'agradaria tindre

una mussa, per a mi

i ningú més.

De fet, la veig

al racó esquerre superior.

Una mussa de branques

en renovació,

una mussa assolellada,

de gaidó, amb els cabells

caient cap avall.

Com un riu fosc,

com una marea vertical.

Com qui respira.

M'agradaria veure't

i escriure que per tu escric.

Per tu, pels teus cabells,

pel teu cul i la teua boca.

Per la meua mussa,

la bogeria em pren

d'Alacant a casa

i escoltant música.

 

Aquesta setmana publique la cançó dels francòfons DubInc. "Chaque nouvelle page", perquè les passes van una rere l'altra i els fulls de la vida també. Escrivim nostre futur, de vegades divergent, de vegades convergent. Que el camí siga llarg i que ens faça bé, espere retrobar velles passes en un futur.

 

 

Ens vegem quan la fragmentarietat ho permeta!