Sí, he fet una setmana tard. Ho sent. No vaig a donar més explicacions. El poema de hui el vull dedicar, perquè he crescut adicte a una sola cosa i em costa de desfer-me'n. Per a mi, aquest és el poema de la festa, de l'estima, d'ella. Perquè no sé fer altra cosa que no incloga certes persones als seus objectius. Bo, per fi, l'obra que us dec.
DAMA DEL 13
Tinc les ganes boges de l'amor,
el magnífic company dels nervis i l'espera.
Seguisc el meu camí. A més de la lluna,
tu, la solament tu.
Imbuït per la tendresa de les teues parpelles,
m'ordene el cap per tal de no perdre'l.
Entre la ciència dels teus llavis, el francés dels
“yeux, avec son aire de portebonheur”,
o el català pacient que respires.
Lleugera, al meu be, recorrem el passeig,
abraçats, dos units, la unitat.
Ningú ens separa. La mateixa ànsia
de viure, de saber-nos tranquils i
allunyats de l'angúnia de la grisa solitud.
[Et desitge que no et falle mai la sort.]
La cançó d'aquesta setmana l'encapçalaré amb les mateixes paraules que el poema. Com que ja ho heu pogut llegir, ací deixe Sant Gatxo i Cesc Freixas. Per compensar (cosa que no sempre és possible) hui recomane dues cançons. Ah, clar! Dues cançons i un lament. Perquè hem de millorar.
Moltes gràcies i feliç setmana. Per cert, hui RES A CELEBRAR.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada