Ja torne a escriure. Torne a publicar trossets d'oci ben alimentats. Aquesta setmana m'apetix ser negatiu. Presentar un poema no massa amorós, un poema que tots trobarem als nostres dies, perquè tots ens adonem tard o d'hora que les coses que ens envolten no són tan perennes. Aquest poema pot servir algú per aconsellar la paciència, la fermesa i, de vegades, el sacrifici.
LLUM
Tot
s'esborra,
vol·làtil
com res.
S'esvaïx
tot allò que encara
no he
existit.
Trobe a
faltar
totes
aquelles il·lusions
que
semblaven calmar
les
meues ganes de futur.
Les
mateixes ganes
que ara
tornen per
crear
la incertesa desconcertant
de no
saber qui serà Llum.
Aquella
angoixa que
confonem
amb l'estima
o
aquella estima suprema
que
confonem amb l'angoixa.
La
música que
espenta
impulsivament
a
reflexionar també s'acaba
i dóna
pas a les melodies de hui.
Les
melodies
que
t'acompanyaran en el present
perquè
les enyores en el futur
com ara
enyore tots
els
secrets que encara
no
teníem previst contar a ningú.
Tants
secrets
tan
secrets que no tenen forma,
no
tenen més que un amo bord
i que
tan fàcilment
es
poden desmaterialitzar.
Tan
imprecisos
com
l'aigua,
tan
inexistents
que els
podia fregar amb els dits
al punt
més alt i noble
del meu
cap.
Tan
neta com la volen...
i no
existix ni la mentira.
I per escoltar? Com que tinc un bon munt de bacs al darrere, he decidit fer cas a Jorge Drexler i la seua frase "uno conserva lo que no amarra." En què es resumix l'ideal de llibertat. També hi ha el mateix pensament a "quan més curt ens lliguen, més perill tindran". Ací deixe, finalment i perquè ho gaudiu, "Mi guitarra y vos". Grandíssim Drexler! Ànims a qui ho necessite i força a qui no la trobe.
Hui és divendres. Els dies d'estiu seguixen passant sense mesura i em descuide dels meus afers, ho sé. No puc fer més que demanar disculpes i calma a qui ahir esperava trobar-se amb la publicació respectiva. En compensació, esta setmana (i per disculpar també la meua absència les dues setmanes vinents, ja ho avise) publicaré una doble entrada. En aquesta primera inclouré, com de costum, un poema i una cançó i, en acabar, un afegit que espere que resulte agradós. Clarificador, si més no.
Com que restaré dos dijous seguits sense publicar i per saciar la meua voluntat de complir els objectius (i la de llegir les entrades periòdicament que puga tindre qui siga), publicaré un poema que canta a la terra, la terra dels catalans del sud, la terra de les marines. La terra suada de l'estiu que em fa tantíssima alegria en justificar la dita: "A l'estiu tota cuca viu". Als meus dedique aquesta entrada, completament.
CANT A
LA PÀTRIA
Cosmos
de joia estiuenca.
Atmosfera
de color.
Bromera
de suavitat i
el blau
dels pins.
Terra
d'acidesa ancestral.
Vida de
pardal i turons pelats.
Costures
de pedra, com un
costellam
escarransit, terrós.
La
calma de les pedres grogues
i la
fúria de la pluja fina.
Núvols
tristos són testimoni de
la
contradicció més mediterrània i gloriosa.
Fanecades,
arroves i
la suor
més calenta
que
aconseguix
la
majestuositat del Penyagolosa.
La
magnitud de
l'orogènia
nacional.
L'irreverent
cant
del
forat de Bèrnia.
La
sublimació més subtil
de la
meua terra.
No pot ser d'altra manera que dedique aquest espai a qui forma part de la meua terra, de la meua gent i als causants d'aquest poema. Els amics no eliminen els problemes, no és la seua feina. Els amics fan més fàcil de pair tot allò que se'ns encreua i no podem engolir. Junts no és que siga més fàcil, junts és suportable. Gràcies als meus amics de Komfusió i de la Marina per fer-nos ser qui som. "He mirat aquesta terra".
Per acabar amb el mes de juliol (fins agost no escriuré, disculpe'm qui ho haja de fer), deixe ací una justificació dels motius que m'han ajudat a escriure tot el que, setmanalment, heu pogut llegir i podreu llegir.
POEMARI VERD
Açò no són més que descàrregues de consciència. Amb aquests fulls he pogut sobreviure i mostrar quina és la meua manera d'escriure, la meua quotidianitat i, supose que, les meues dèries. Segurament, es note quin és el meu món, indestriable de la música, les lletres, l'amor a la meua terra i la repugna que em produïxen certes tendències i certs "estaments". Certes actituds.
He decidit fer vers, o intentar-ho, per trobar el meu lloc a casa, per recordar els meus, els vostres, per fer veure, a qui no ho haja vist encara, quina és la nostra llengua i quina relació té amb la tranquil·litat de deixar la porta oberta al carrer, de vetllar les nits d'estiu. He escrit per crear consciència, si se'm permet, i ser conscient jo mateix de tot allò que m'estime i, si pot ser, estimar-ho un poc més.
Aquest quadern és una via d'escapament de la meua memòria. Un camp de proves de la meua capacitat literària. És evident que no he desenvolupat cap estil propi ni alié, solament he escrit, com podria pensar-ho, igualment. No obstant això, espere que aquesta "literatura" servisca d'homenatge a la meua gent, al meu poble, als pobles, al meu país, la meua (i nostra) nació.
Al Mediterrani vull deixar-li aquestes paraules per agrair-li l'existència del mateix mediterrani català i del mediterrani complet.
Més que poesia, aquesta llibreta conté reflexions de caràcter quotidià, les quals hauria pogut escriure en prosa (i de vegades, en forma d'aforismes), però ho he fet en vers perquè m'agrada, simplement. El deler del vers me l'ha inculcat, quasi per complet, Estellés i ha crescut amb la resta de lectures.
Ací deixe la meua vida entre 2012 i 2014, la qual inclou la conversió al món adult i conscient (de vegades monòton) i les contradiccions pertinents.
M'enfronte de nou al full en blanc. M'enfronte, per primera vegada, a la tercera entrada d'este blog i crec que he de retre homenatge a qui se'l mereix. De la mateixa manera, retré protesta a qui la meresca. Últimament, als causants de la protesta, sembla que no els importa embrutar-se el nom, no menys que la corbata o que mantindre la butxaca plena per la pura gòbia de tindre-la plena. Hem de reflexionar on ens conduïxen les altes esferes de la cobdícia continuada i de caràcter fanatista. Protegim nostre planeta. Contra les prospeccions que busquen la riquesa fútil dels pocs que no patixen les conseqüències que la Terra, justament, ens ordena.
RECOBERTS DE BRUTÍCIA
El poble està brut,
el vent arrossega els fullets.
Les papereres públiques,
estan netes, amb la bossa per encetar.
La mar està bruta,
les ones arrosseguen les bosses.
Les costes, plenes de gom a gom,
s'embruten també, amb despeses quotidianes.
L'aire, el cel, està brut,
els avions deixen un estel de polució.
Sembla que no ens afecta,
garantim, solament, el nostre benestar.
Ghana, és un contenidor informàtic,
arriba com a material
i resta al terra, com el que és,
fem, la brutícia del món occidental.
Actualment,
el títol de “primer món”
el rep qui més fot al veí en benefici propi.
El grup que representarà esta setmana la realitat social que ens ha de preocupar són els Sva-Ters. Aquests, amb les seues cançons de festa i lluita activa, també criden NO contra les injustícies del sistema monetari. Tot i això, l'alegria i la positivitat que pren l'humà com a ésser cooperador i capaç d'unir-se són dos constants en el color de les notes d'Alcàsser. "No volem la teua mà", crit contra la doble cara de la maldat, contra qui ens perjudica i després ens demana cap favor.
