Ja torne a escriure. Torne a publicar trossets d'oci ben alimentats. Aquesta setmana m'apetix ser negatiu. Presentar un poema no massa amorós, un poema que tots trobarem als nostres dies, perquè tots ens adonem tard o d'hora que les coses que ens envolten no són tan perennes. Aquest poema pot servir algú per aconsellar la paciència, la fermesa i, de vegades, el sacrifici.
LLUM
Tot
s'esborra,
vol·làtil
com res.
S'esvaïx
tot allò que encara
no he
existit.
Trobe a
faltar
totes
aquelles il·lusions
que
semblaven calmar
les
meues ganes de futur.
Les
mateixes ganes
que ara
tornen per
crear
la incertesa desconcertant
de no
saber qui serà Llum.
Aquella
angoixa que
confonem
amb l'estima
o
aquella estima suprema
que
confonem amb l'angoixa.
La
música que
espenta
impulsivament
a
reflexionar també s'acaba
i dóna
pas a les melodies de hui.
Les
melodies
que
t'acompanyaran en el present
perquè
les enyores en el futur
com ara
enyore tots
els
secrets que encara
no
teníem previst contar a ningú.
Tants
secrets
tan
secrets que no tenen forma,
no
tenen més que un amo bord
i que
tan fàcilment
es
poden desmaterialitzar.
Tan
imprecisos
com
l'aigua,
tan
inexistents
que els
podia fregar amb els dits
al punt
més alt i noble
del meu
cap.
Tan
neta com la volen...
i no
existix ni la mentira.
I per escoltar? Com que tinc un bon munt de bacs al darrere, he decidit fer cas a Jorge Drexler i la seua frase "uno conserva lo que no amarra." En què es resumix l'ideal de llibertat. També hi ha el mateix pensament a "quan més curt ens lliguen, més perill tindran". Ací deixe, finalment i perquè ho gaudiu, "Mi guitarra y vos". Grandíssim Drexler! Ànims a qui ho necessite i força a qui no la trobe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada