Torne a fer tard. Em sembla que m'he després absolutament del temps. Encara a diumenge, vull presentar-vos la meua disculpa i el següent poema. Aquest últim, ja de cara al curs acadèmic, pretén recordar-nos que hem de fer més atenció a la bellesa del nostre món i no fer-lo tan lleig com sembla que s'està intentant. Escoltem l'Amazones, escoltem el Sahara, les illes, selves, oceans i glaciars. Espere que alguna ment desperta reflexione i agafe més seriosament, si pot ser, això de sintonitzar i empatitzar amb l'entorn.
LA
IMPERFECCIÓ DELS ARBRES
La
imperfecció dels arbres.
La
glòria dels arbres.
Els
troncs bojos,
de
caminets i sequietes.
Ànims
rugosos a pell de flor.
Ànims
tendres a flor de pell.
Ametlers,
figueres, un taronger.
La
parra de l'avinguda
sembla
que ha patit una guerra.
L'ànima,
sucosa, al centre,
nodrix
el panorama i
observa
com la seua forma engrossa.
L'ànima,
corredora, no és al centre,
és
arreu.
S'apropa
a visitar-nos
un verd
inquiet.
Un
color de benedicció que
em fa
córrer al meu centre.
Una
olor de suavitat, de vellesa,
de la
tendror més indòmita.
De
l'explicació de
per què
em van deixar ací.
No té
remei.
Sóc la
parra, la figuera,
la
tendror.
Sóc
l'arbre i el seu tronc
i els
seus camins.
Sóc la
imperfecció dels arbres.
Aquesta setmana, m'acompanye (o millor dit, servisc) un dels grans de la terra. Feliu Ventura em va descobrir, durant una adolescència pesada i bastant propera, la dolçor d'allò que és de tots. Ventura representa la serenitat i la grossa vida de la quotidianeitat. Crec que li dec un bon grapat de gràcies per fer-me entendre el que diuen els arbres. EL QUE DIUEN ELS ARBRES.
