diumenge, 31 d’agost del 2014

8 - LA IMPERFECCIÓ DELS ARBRES


 Torne a fer tard. Em sembla que m'he després absolutament del temps. Encara a diumenge, vull presentar-vos la meua disculpa i el següent poema. Aquest últim, ja de cara al curs acadèmic, pretén recordar-nos que hem de fer més atenció a la bellesa del nostre món i no fer-lo tan lleig com sembla que s'està intentant. Escoltem l'Amazones, escoltem el Sahara, les illes, selves, oceans i glaciars. Espere que alguna ment desperta reflexione i agafe més seriosament, si pot ser, això de sintonitzar i empatitzar amb l'entorn.


LA IMPERFECCIÓ DELS ARBRES

La imperfecció dels arbres.
La glòria dels arbres.
Els troncs bojos,
de caminets i sequietes.

Ànims rugosos a pell de flor.
Ànims tendres a flor de pell.
Ametlers, figueres, un taronger.
La parra de l'avinguda
sembla que ha patit una guerra.

L'ànima, sucosa, al centre,
nodrix el panorama i
observa com la seua forma engrossa.
L'ànima, corredora, no és al centre,
és arreu.

S'apropa a visitar-nos
un verd inquiet.
Un color de benedicció que
em fa córrer al meu centre.
Una olor de suavitat, de vellesa,
de la tendror més indòmita.
De l'explicació de
per què em van deixar ací.

No té remei.
Sóc la parra, la figuera,
la tendror.
Sóc l'arbre i el seu tronc
i els seus camins.

Sóc la imperfecció dels arbres.

 Aquesta setmana, m'acompanye (o millor dit, servisc) un dels grans de la terra. Feliu Ventura em va descobrir, durant una adolescència pesada i bastant propera, la dolçor d'allò que és de tots. Ventura representa la serenitat i la grossa vida de la quotidianeitat. Crec que li dec un bon grapat de gràcies per fer-me entendre el que diuen els arbres. EL QUE DIUEN ELS ARBRES.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada