Han arribat les festes d'Altea. I s'ha notat. Els núvols han vingut a fer la festa i a recollir la gent sota els torrents i els moments continus de plugim dèbil. El poema d'esta setmana li'l dedique a l'aigua. Tot i que m'agrada el Sol com un dimoni, necessite la pluja, necessitem l'aigua. Perquè tots i tot som iguals quan ens mullem i perquè a tots ens agrada veure ploure. L'espectacle més antic de la història.
MIRANT PLOURE
Arruixa que plou
i plou arruixant tots els racons,
plou a bots i barrals
i algun marge fa solsida.
El poble entra
dins d'una cortina d'aigua,
com si la mar li caiguera a sobre,
a poalades contínues.
Sembla que no passa res
si el carrer es mulla,
plou i la plaça entra a
la piscina, que vessa de dalt.
La roba estesa,
les plantes, els geranis dels terrats,
les voreres del carrer Sant Rafael,
totes les pedres, totes.
Tot xop, mullat
i remullat,
fet un gatxull i submergit
a la màgia que precipita un núvol negre.
La màgia
de poder ploure,
de caure aigua del cel,
tot es banya i no passa res, en absolut.
La pluja de sempre,
que rebenta en caure a terra
i no para de rebentar. És fantàstic
el plaer de mirar ploure, simplement.
Mirar ploure durant una bona estona,
mirar ploure.
Ja he dit: necessitem l'aigua. Necessitem que ens caiga la pluja a sobre i ens faça igual. Que ens servisca per adonar-nos dels nostres. Tots ens mullem i tots ens aprenem de nou. Perquè les persones a qui no veiem de sovint són com la pluja al nostre país. Ens necessitem i necessitem que els nostres ulls comencen a mirar d'una altra manera. D'una manera nova. Tan nova com aquesta cançó. Clara Peya entra a formar part de la meua banda sonora vital. Gràcies per les precipitacions i els reencontres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada