diumenge, 23 de novembre del 2014

17 - ESTIU VORA MAR


 Ja torne a fer tard. Tot i això, torne. Aquesta setmana intente recordar, intente camuflar-me, imitar els altres perquè ningú em veja. Espere que m'ho permeten i que els agraden les altres maneres de fer. Aquesta setmana presente un poema reconstruït.

ESTIU VORA MAR


Violant, amb cos primiform,

ja no coneix les línies verticals.

Han pres aigua ses cuixes, angelicals,

i el món ignora nostre secret, caliu de forn.



El secret del fruit,

cuixes infinides, el ventre suau i ample.

D'un moviment buit,

a l'oscil·lant i ple.



Després de florir, creix sucós,

vora mar, cos que no coneix rigidesa.

S'ha transformat, testimoni silenciós.

Ajudant i serf de ma deessa.



La flaire d'amor,

llarga, suau, perpètua.

Marbre blanc d'estàtua,

acolorit, dolça llavor.

 La banda sonora per aquestes cobles, aquesta setmana serà mediterrània, la porta Serrat. La il·lusió de créixer subjecte a una font renovadora i en renovació s'emporta els meus records cap als inicis, les iniciacions i la repetició posterior d'aquestes. Des del litoral literari de la història, QUASI UNA DONA.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada