Comencem dijous. I fins dijous que ve m'esperaré. Per ara, un primer poema, si no recorde malament, el primer. Amb aquestes enveges d'estiu i la manera tan descarada que té d'insinuar-se, recorde les meues arrels, calentes, pacients. Aquest primer text va nàixer amb forma de cal·ligrama, però crec que les avantguardes no són el meu fort (no espere menys, pertany al segle XXI). Poc a poc, coneixereu com escric.
DE TERRA, PEDRA I MARGE
De terra, pedra i marge.
Sóc fill dels bancals plens de malesa,
de les terres llaurades i seques.
La meua mania,
el blau dels crits que les oronetes
llancen al cel.
Tot açò i més, és el que em compon.
Em compon tot açò i el Sol
i els mil camins que conec fins la plaça
i les vesprades llargues d'estiu.
L'abraçada preocupada d'unes mans grosses i grans
sobre unes d'aspres.
Mostra del treball per mantindre allò que s'estima.
Els veïns em diuen que no tinc nom,
però malgrat no tindre'n, sé que sóc.
Sempre d'amagat, reviscole dies on
tu estàs i que mai ocórren. Sempre d'amagat.
Sóc el que em compon, el que recorde i reviscole. I ho sóc!
Per últim, aquesta és la cançó que vull associar a les lletres d'ací dalt. La trie per l'ancestralitat de la veu de Raimon, per com es mostra la nostra terra, intempestiva, de calentors seques, de riuades valentes i oprimida, sobretot, oprimida. Com que el silenci es combat amb la paraula, ací teniu les meues per escrit i les de Raimon musicades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada